L'amant xinès, de Margarida Aritzeta

L’amant xinès
Autora: Margarida Aritzeta
Pàgines: 286
Enquadernació: rústica amb solapa.
Mides: 14 x 21 cm
ISBN: 978-84-941064-8-4

L’escriptora Margarida Aritzeta torna a la novel·la negra vint anys després de l’última obra de gènere que va publicar a principis dels noranta formant part del grup Ofèlia Dracs. I ho fa amb L’amant xinès, la primera novel·la de la sèrie de la inspectora Mina Fuster, personatge creat per al recull de relats Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), que investiga una sèrie de crims al Camp de Tarragona relacionats amb la construcció del complex BCN World.

Dos captaires apareixen morts en un molí abandonat. Dies després troben el cadàver d’una xinesa disfressada. Crims racials? La investigació de la inspectora Mina Fuster i el seu equip de la comissaria del Camp de Tarragona apunta a un misteriós amant xinès amb qui la morta s’havia promès. Però ningú no sap res d’aquest home, que ha esborrat totes les traces de la seva presència al lloc dels fets. Un viatge de negocis a la Xina que la dona va fer, tot just abans de morir, acompanyant un grup d’empresaris i polítics relacionats amb la construcció del complex BCN World pot aportar llum en un cas on tothom amaga la seva veritable cara.

Informacó extreta de la pàgina de l'editorial Llibres del delicte: http://llibresdeldelicte.com/?page_id=473

"De vegades sento una veu que m’empipa, és com si fos jo mateixa i alhora fos una altra que té ganes de barallar-se amb mi. (…) Has d’aprendre a tenir-la a favor teu, aqueta veueta –li va explicar el noi-, llavors tindràs les idees de dues persones en lloc de ser-ne una de sola amb una sola idea."

L'amant xinès, pàg.163.

Presentar un referent de les nostres lletres catalanes com és la Margarida Aritzeta és una missió impossible a hores d’ara perquè el lector d’aquest bloc trobarà nombrosíssimes referències a la xarxa sobre la seva trajectòria intel·lectual i literària que el situaran molt millor que no pas ho pugui fer jo, però és un deute moral per a mi, tot un repte per dir-ho d’alguna manera, definir algunes de les impressions que l’última obra per ella publicada, L’amant xinès, m’ha suscitat ja que el seu retorn al gènere negre ha estat tot un èxit i la seva lectura molt ben acceptada pel públic lector, fet que corrobora la seva expertesa i maduresa en l’ofici d’escriure. La meva aproximació, però, abordarà aquells aspectes no tan tractats per algunes de les ressenyes llegides a la xarxa ja que no és intenció meva repetir-me, ans al contrari, aportar un toc de color a aquesta proposta de lectura cent per cent i més recomanable.

A L’amant xinès allò que Margarida Aritzeta persegueix és la recerca de la veritat, però no només la veritat del crim subjacent a qualsevol novel·la de tema policíac sinó la veritat que envolta i fereix els homes i dones d’aquesta història que són alhora personificació dels éssers quotidians de la nostra més crua quotidianitat. Per aquest motiu l’heroi d’aquesta trama és la inspectora Mina Fuster però també ho és la seva mare, l’Elena, el sergent Pere Serra o l’inspector Milans del Bosch. La vida dels personatges impregnen les pàgines d’aquest text i, malgrat sembli anar en contra del centre d’interès de la novel·la –la resolució del crim-, no és més que la seva pròpia raó d’ésser: el fet important no és tant el final com el transcurs de la novel·la, la investigació en sí mateixa, i per aquest motiu la inspectora és el seu personatge emblemàtic, l’habilitat que té per arribar a esbrinar el cas i el veritable culpable. La trama existeix perquè existeix ella, sinó no tindríem història pròpiament dita. Malgrat que esperem l’aplicació d’un mètode científic, racional, per aclarir els fets, hi predomina la sensualitat, el sentit de l’humor, la perspicàcia i la ironia, i la forma intel·ligent de solucionar els afers del dia a dia com si d’una qüestió de supervivència es tractés. La magnífica “veu interior” de la protagonista és l’exemple més clar de tot això que acabo de dir i una mostra més del fet que la Margarida vol anar més enllà del fet d’explicar-nos simplement una història. Vol aprofundir en la psicologia dels personatges i aquest tret m’interessa especialment, amb un llenguatge del tot realista però amb intensos tons de plasticitat derivats de la seva atracció pel detall, per la bella i acurada descripció dels espais on transcorre la història però també dels espais interiors dels seus actors i el punt de suspens, d’intriga, que es respira en tots els elements que configuren l’obra.

Si amb tot això no en teníem prou, Margarida Aritzeta treu profit del seu bagatge intel·lectual per demostrar-nos els seus coneixements d’història de la ciutat de Tarragona i de l’actualitat política i social del nostre temps submergint-nos en el retrat d’una societat en crisi, on les màfies tenen el poder i les institucions públiques pequen de ser una mica corruptes. La crítica social hi és com a element clàssic d’aquest registre però acostada al lector amb la picada d’ullet malèvola i pícara, oferint-nos-la lentament i progressiva, com algú ha dit "sense presses" amb l'únic objectiu de fer-nos gaudir del viatge. Estic segura que és en aquest entreteniment en què cau l'autora a l'hora d'oferir-nos la seva trama que hi tenim la vàlua d'aquest text. Us aconsello llegir-lo amb calma, gaudint de tots i cadascun dels mots que ella col·loca pertinentment i descobrir els petits detalls de les "altres" històries que s'hi amaguen. El producte no us decebrà pas.

I la mort em parlava, de Noemi Bagés

I LA MORT EM PARLAVA
Editorial Barcanova
Col•lecció Antaviana Nova

Tot just acabades de traslladar a Tarragona, la doctora Olga Puig i la Txell, la seva filla de disset anys, mantenen una relació difícil i tensa.

La doctora Olga, vídua del periodista Òscar Dalmau, que es va ofegar en caure al mar durant una curta travessia amb el seu veler, rep la trucada inesperada d’un notari de Buenos Aires, que la cita per a la lectura de les últimes voluntats del senyor Carlos Camacho Villa. Aquesta estranya circumstància fa que la relació entre mare i filla es faci encara més insuportable.

El difícil encaix de la vida de la Txell a la nova escola es veu alleujat, però, per la presència d’un noi amb el qual estableix una relació d’amistat. Aquesta relació farà que el pare del xicot i la mare de la Txell acabin trobant-se en situacions molt diverses. Amb tot, el rerefons del misteriós testament d’en Carlos Camacho i l’aparició d’una violenta banda de narcotraficants, encapçalada per un tal Duce, complicarà en extrem la vida de l’Olga i la Txell.

Es tracta d’una història intensa, plena de tensió emocional, de desavineneces i patiments, de passats tèrbols i revenges, però també de retrobaments i de noves oportunitats... De la capacitat que podem tenir les persones de trobar sentit a la vida, encara que de vegades sembli difícil.

Extret de http://www.noemibages.cat/ressenya02.htm

 ***

Triar un bon llibre per als alumnes de 1r de l’ESO no és tasca fàcil però tampoc impossible i amb aquesta lectura de ben segur quedaran satisfets. I la mort em parlava, de Noemi Bagés, interessa fins i tot els lectors adults, ja que proposa alguns dels temes que més afecten les relacions pares-fills en etapa adolescent, conté una trama tota plena d’intrigues i sorpreses i, a més a més, es llegeix ràpidament per la seva forma directa i ràpida d’introduir-nos en l’acció i narració dels fets. 

PROPOSTA DE TREBALL

La proposta que he seguit amb els meus alumnes a classe és la següent:

1. Dedicar mitja hora setmanal a la lectura del llibre de lectura trimestral. A l'altra mitja hora fèiem un dictat preparat i començàvem primer per aquesta última tasca perquè, si el fèiem ràpid, encara ens quedava una mica més de temps per llegir.
2. Temporitzar la lectura dels capítols o unitats quan el llibre no en té de marcats físicament. Si l'alumne n'ha fet una primera lectura a casa, és més fàcil capir-ne els detalls i entendre'n el contingut i desenvolupament de l'obra.
3. No cal dir que el professor s'ha d'haver llegit -i preparat- abans la lectura. Jo sempre preparo bateries de preguntes de comprensó lectora i de lèxic per anar comentant en el transcurs de la lectura.
4. És important que l'alumne "faci els deures" i tothom hagi llegit el capítol que toca amb anterioritat. Així, es pot fer una lectura en veu alta per torns, fer-ne un resum d'allò llegit en la sessió anterior i fer prediccios del que succeirà, mostrar opinions, etc., treballant -a més a més- la comprensió oral.
5. Sovint els alumnes demanen llegir en silenci, l'opció de la lectura en veu alta no hauria de ser l'exclusiva i s'ha de respectar la necessitat dels lectors de llegir de forma autònoma. Es poden pactar sessions de lectura individual o establir un calendari de lectura.
6. L'avaluació, com és habitual en els centres d'ESO i BATXILLERAT, sol ser en forma d'examen. Per als alumnes de 1r, i concretament per a aquesta novel·la, jo faig una bateria de preguntes amb resposta múltiple (15 preguntes en total, que abordin els personatges, els espais de la novel·la i la trama) i tot seguit una segona part on, a través de la transcripció d'un fragment extret del text, es demai a què es refereix, què passa abans i/o després i es faci una redacció de 5-6 línies aportant una opinió personal.Del que es tracta és de que l'alumne demostri que ha llegit el llibre, que el coneix.

20 raons per llegir

Magnífiques raons per triar la lectura com a hàbit saludable (fotografia extreta d'un dels plafons de l'INS Joaquima Pla i Farreras, centre on he realitzat una substitució com a docent).

Literatura d'avantguarda: sempre Papasseit!

 

Estic preparant unes activitats per als alumnes de 4t de l'ESO sobre literatura catalana d'Avantguarda i m'ha emocionat -cosa que em passa sempre quan el rellegeixo- obrir el meu exemplar de El poema de la rosa als llavis d'en Salvat Papasseit perquè és de l'any 88 -feia COU llavors-, està super guixat i comentat, i les anotacions que conté, obtingudes dels ensenyaments de la meva professora de literatura catalana llavors, la Carme Alcoverro, són valuosíssimes. Quin goig recordar aquells moments i aquells mestres, més quan encara no sabia que jo també ho ensenyaria tot això!

Activitat de comprensió lectora amb nouvinguts.

Una activitat que no està prou instal·lada a les biblioteques dels nostres instituts és la promoció i l’atenció de les persones amb dificultats lectores, que necessiten uns materials adients i unes activitats probablement més específiques que les adreçades a l’alumnat considerat “normal”. Sí que es realitzen activitats d’aquest tipus a l’aula d’acollida o especial, però crec en la necessitat de promocionar activitats més o menys “fixes” per a aquests col·lectius en l’espai propi de la biblioteca. Em refereixo, sobretot, a l’alumnat nouvingut, que desconeix les llengües pròpies de l’Estat espanyol, i més concretament, la llengua vehicular de l’ensenyament, el català, però també a l’alumnat amb altres dificultats lectores com poden ser els analfabets funcionals (en barris desfavorits), els discapacitats psíquics i/o els alumnes amb dislèxia. Aquests alumnes necessiten llegir llibres més senzills per aconseguir la immersió en la nostra llengua i, conseqüentment, la posterior comprensió dels textos de les matèries que conformen el currículum escolar per assolir, així, els objectius i les competències bàsiques, i aquesta tasca s’ha de planificar a dues mans entre la bibliotecària i/o coordinador/a de biblioteca, i els professors de llengua o amb càrrec LIC del centre i que fan classe a aquests alumnes. La proposta consisteix en la creació d’un club de lectura fàcil en el sí de la biblioteca o a l’aula d’acollida/aula especial on treballi el grup abans esmentat.

L’experiència que us relato s’ha dut a terme amb alumnes nouvinguts de 4t de l’ESO d’un institut situat en un barri econòmicament i social desfavorit de la ciutat de Sabadell on he dut a terme una substitució de gairebé dos mesos i d’on, per tant, no es poden apreciar encara els resultats.

El grup el formaven sis membres: un noi i una noia magrebins, un noi senegalès, i tres nois més sud-americans. Tots estaven ja integrats en l’aula ordinària unes hores a la setmana però encara acudien a l’aula d’acollida per treballar més particularment els textos de les diferents matèries curriculars. Com que tots els alumnes cursaven l’assignatura de llengua catalana de 4t i havien de fer l’avaluació d’una lectura obligatòria que no fos la del grup-classe (llegien Paraules emmetzinades, de Maite Carranza, que era força difícil per a ells) es va decidir triar una lectura més senzilla i dedicar la sessió del dimecres, quan només estaven els alumnes de 4t a l’aula d’acollida, per llegir-la junts i treballar-la. La lectura triada va ser L’estudiant italià, de Rubèn Mettini Vilas (1994) publicada per La Magrana. 

De la pàgina de l’autor us transcric la següent informació (http://rubenmettini.jimdo.com/obres-en-catal%C3%A0-obras-en-catal%C3%A1n/l-estudiant-itali%C3%A0/):

L'argument

El Francesco és un estudiant italià que viu a Barcelona des de fa un any. En una festa que organitza un grup de rock es pren una beguda que li fa perdre el cap.

L'endemà al matí es desperta a la casa on hi ha hagut la festa i no recorda qui és. Sent veus en una habitació contigua. S'hi acosta, espia i veu una parella. La noia li resulta atractiva. Té una piga a l'espatlla. Sent el seu nom: Magda.

Uns quants dies més tard la torna a trobar, però la noia li assegura que no es diu Magda. En Francesco se submergirà en una gran confusió. Es pregunta si la Magda amaga la seva identitat o si es tracta de dues noies que s'assemblen molt.

L'escriptura

El text està pensat per a alumnes que comencen a aprendre llengua catalana. L'escriptura és molt senzilla i accessible. El volum consta també d'una llista de paraules, locucions i frases fetes traduïdes al castellà i a l'anglès, una sèrie de notes explicatives sobre determinats aspectes de la vida cultural barcelonina i, al final, una sèrie de preguntes sobre el text: un treball didàctic destinat al professor que faci servir el llibre a les seves classes.

Els dos objectius principals a assolir en aquesta activitat eren:

a)      Llegir i comprendre la història que es relata en aquest llibre.

b)      Ser capaços de respondre per escrit, i en català, algunes preguntes relacionades amb la lectura.

Amb aquests objectius es va penjar al calendari d’aula la data del control de lectura i se’ls va facilitar una bateria de prop de quaranta preguntes, creada per mi mateixa i que us penjo com a document adjunt, com a complement a les activitats de comprensió lectora proposades per l’editorial. Els dimecres havien de portar el llibre de lectura i el dossier de preguntes. Com que el llibre se subdivideix en 13 capítols breus, es va programar llegir-ne dos, a ser possible, en cada sessió i realitzar l’escriptura de les respostes a les preguntes del qüestionari. Així, doncs, la sessió de lectura constava de les següents activitats:

1. Lectura en veu alta, per torns, del text, corregint exclusivament allò imprescindible i deixant-los que estiguessin concentrats en la informació que transmetia el text. Alguns d’aquests alumnes, en un principi,  no volien llegir perquè deien que “ho feien molt malament”. Jo no obligava ningú però els animava i sempre llegien tots. Tots han millorat molt la seva fluïdesa lectora i la fonètica dels sons del català.
2. Comentari de lèxic que els resultés poc comprensible.
3. Expressió oral: fèiem un resum d’allò llegit, compartint detalls, assegurant-me que s’hagués entès bé allò rellevant per als següents capítols. Com que són alumnes que no parlen català habitualment, els animava a fer-ho, fins i tot havent de traduir del castellà moltes vegades. Tot és començar!
4. En aquest treball de resumir, sovint jo rellegia parts del text que no havien entès i aclaríem dubtes, malgrat que el text era força clar i fàcil d’entendre, i la història –una història d’amor- atractiva per a ells.
5. Expressió escrita: arribava el moment de pensar les respostes a les preguntes i escriure-les. Les podien pensar en parelles o en grup, però els demanava que intentessin redactar-les de forma individual. Un cop fet, sortien un a un a la pissarra i les escrivíem. Aquest exercici potenciava que els altres corregissin o fessin canvis en algunes paraules, treballéssim qüestions ortogràfiques, de puntuació... i servia com a repàs de temes de llengua de què també s’havien d’examinar.
6. Correcció i còpia de les respostes correctes a la llibreta.
7. Estudi d’aquest material per a l’examen.

A l’examen els vaig posar nou d’aquestes preguntes més una de valoració del llibre. Molts d’ells van respondre aquesta darrera pregunta mig en català mig en castellà però ho van fer molt bé. Van treure molt bones notes malgrat que encara tenen pocs recursos expressius. Estic segura que el fet d’haver de sortir a la pissarra a escriure alguna cosa els va fer sentir interès pel llibre i, sobretot, entendre’l i finalment es van “posar les piles” i van fer un gran esforç. De llibres com aquests, en un català més senzill i accessible, n’hi ha molts en l’actualitat. Us passo l’enllaç de títols arreplegat per l’Associació Lectura Fàcil, dels quals en podeu trobar a totes les biblioteques de la Diputació de Barcelona així com també als centres escolars.

http://www.lecturafacil.net/file/99095/2014_Llibres_Lectura_Facil.pdf

Preguntes de comprensió lectora de L'estudiant italià, de Rubén Mettini:
 http://issuu.com/rociochicacombat/docs/l_estudiant_itali__.docx/1

Relat de vida lectora.

No fa massa dies vaig explicar al fòrum del mòdul 1 del curs de formació permanent de professorat en què participo una anècdota relacionada amb els meus inicis com a lectora. En realitat aquesta només n’és una perquè quan hi penso m’assalten moltes altres que ara recordo com si haguessin tingut lloc ahir mateix. Dels moments  més importants puc destacar el record d’aquella cartilla de lectura que tenia al parvulari on vaig anar a parar una mica a desgrat de la meva mare i que pocs anys després vaig utilitzar per intentar ensenyar a llegir la meva àvia que no ho havia pogut fer i se’n moria de ganes. Dir que només ho vaig intentar, tenia onze anys llavors, però penso que ja apuntava maneres de “profa”. El cas és que aquelles primeres cartilles van ser molt importants per a mi, fins i tot en copiava les paraules, els textos, a l’igual que la cal·ligrafia que ens feien fer a escola i que ara aconsellaria a més d’un alumne. Simplement gaudia fent aquelles coses!

També recordo que a sisè o setè d’EGB ja m’havia llegit tots els llibres de la biblioteca de l’escola i la pobra bibliotecària no sabia pas què fer amb mi. Us parlo dels anys 1984-85, quan les dotacions de les biblioteques no eren com les d’ara i, tot i que a la de la meva  escola hi havia prou llibres, podem dir que era petitona. D’aquesta època recordo, no sé per què, Momo, i tots els llibres de l’Editorial Alfaguara. De fet la gran majoria de llibres que hi havia eren d’aqueta col·lecció, i també és d’aquests anys la meva passió per les aventures que escrivia Enid Blyton protagonitzades per Los cinco, Santa Clara (que sembla ser que l’Editorial, Molina ha aplegat en un volum a un preu de 25 €) així com les aventures dels Hollister, etc. Encara en conservo uns quants exemplars, destinats als meus fills, però que ni tan sols han obert. Diuen que aquestes històries són molt “antigues” (mare meva, ufff!). 

També recordo com un dels capítols de la meva experiència lectora juvenil haver llegit tota la bibliografia d’Agatha Christie. M’agradaven molt, aquests llibres, els devorava, i aquestes lectures em van portar a Alfred Hitchcook i a Truman Capote. Però no només llegia novel·la en aquesta època: també m’encantaven  els tebeos de Zipi i Zape i Mortadelo i Filemón. En reia moltíssim!

Dels anys d’adolescent a l’institut recordo que va ser quan vaig adquirir el vici de voler tenir una gran biblioteca. Era un somni i puc dir que a hores d’ara ja en tinc una bona pila, de llibres, així com també un miler, potser, de fitxes que en feia de cada lectura. D’aquesta època conservo, entre altres, alguns títols de la literatura espanyola que ens feien llegir a 2n i 3r de BUP, de la Col·lecció Cátedra, com el Lazarillo de Tormes, la Celestina, o El Quijote però també em recordo moltíssim de Nada, de Camen Laforet, o la descoberta d’autors hispanoamericans com García Márquez o Isabel Allende. Ah, i recordo molt, moltíssim, la lectura que vam fer de Pilar Prim, de Narcís Oller, i també la d’alguns filòsofs com Plató, a El mite de la Caverna o Así habló Zaratrusta, de Nietzsche.

.

Recordo vivament COM llegíem aleshores, desgranant-ne el sentit a tot allò escrit, i penso que aquests “models”, la manera com em transmetien llavors els meus mestres el contingut d’aquells llibres, m’ajuda, també avui, en la meva tasca docent. Tot aquest bagatge, que ni molt menys considero vast, ans al contrari, em portà a la facultat de Filologia de la UB, on aquesta passió pels llibres cresqué considerablement: del recinte del pati de lletres d’aquesta magnífica universitat i la seva biblioteca central vaig passar a conèixer la Biblioteca de Catalunya i poc després l’immens món de llibres i revistes de l’Ateneu Barcelonès (a més de la llibreria del carrer Canuda on trobava tresors com les traduccions al català de textos llatins de la Fundació Bernat  Metge,  especialment la traducció de Miquel Dolç de l’Eneida de Virgili).

Aquells anys són per a mi els millors anys de la meva vida perquè, sense cap mena de dubte, vaig ser conscient que tot el que arribava o havia arribat a les meves mans fins aquell moment era per algun motiu molt gran, un motiu que m’ha conduït a ser com sóc per sempre: una amant de les lletres i dels llibres amb clara vocació pedagògica. Són tants i tants els records que m’assalten recordant els llibres, que penso que aquest relat de vida meu no podrà ser mai escrit del tot. Perdoneu-me la llargària!

Reflexions al voltant de la pel·lícula Mis tardes con Margueritte

A Mis tardes con Margueritte sembla ser que el més important pel que fa a tipologies textuals són els llibres, és a dir, els textos escrits però si hi pensem bé, acuradament, allò que té més presència i, finalment, més importància, són els textos orals, la primera i més privilegiada forma de comunicació humana. 

És així, doncs, com Germain i Margueritte entaulen relació tot comentant la mútua afició que tenen a comptar coloms i a posar-hi noms, fet que provoca en Germain una gran admiració des del moment que interessa a una altra persona, la seva interlocutora Margueritte, amb qui se sent còmplice d’alguna cosa molt important, comuna als dos. Aquest acostament verbal inicial entre els dos personatges és allò que possibilita l’aparició –i descobriment- dels textos escrits en la vida del personatge masculí i el desenvolupament del mòbil de la història. El joc de paraules amb què subtilment s’inicia la relació possibilitarà l’acostament d’un lector en potència com és Germain a un món per descobrir, sobretot si tenim en compte que es formula una pregunta relacionada amb un tema que interessa molt especialment el protagonista, una pregunta relacionada amb la importància dels coloms en el tot que és l’Univers, una pregunta extreta d’un llibre, d’un text escrit i que ell demanarà que es llegeixi amb calma, sense pressa, per escoltar-lo i entendre’n bé el sentit. Així, la lectura-escolta serà el principal mode d’entendre aquest acostament al món dels llibres per part d’un lector inexpert com és Germain i el text escrit es manifestarà en text oral des del moment que la lectura es farà en veu alta, compartint-la: com diu Margueritte “leer también es escuchar” (minut 27:29). La peste, la primera d’aquestes lectures que llegirà Margueritte, serà, a més, plasmada en imatges en el cervell del protagonista i aquest format en possibilitarà també l’accés al text escrit, ja que serà el seu canal principal de comprensió per a Germain: convertir allò llegit-escoltat en una pel·lícula, en imatges, igual que la font original d’aquest film és el llibre de Marie-Sabine Roger.

L’escena relatada a La peste en què s’esmenta la importància dels coloms és un viu exemple de la influència de l’experiència del lector en la comprensió del text. Aquest senzill món seu és capaç d’oferir-li les eines necessàries per entendre allò que s’hi relata i, així, coneix el lloc on transcorre la història, Orange, Algèria, gràcies al fet que els pares d’un amic seu són d’allà. A la pel·lícula hi ha altres mostres d’aquesta experiència lectora, com ara escenes que recorden la turbulenta relació que manté amb la seva mare i és clar, en aquest sentit, que són aquestes referències personals aparegudes en els textos llegits el que el motiven a “llegir-los”, a entendre’ls o fer-los entendre des de la seva òptica personal.

Així, l’actitud de Germaine sofreix un canvi importantíssim en el transcurs de la pel·lícula i no només això, sinó que també el seu propi llenguatge, la seva manera d’expressar-se, canvia en contacte amb l’ús lingüístic que se’n fa als llibres que llegeixen, i a més en molt poc temps. Aquest personatge ja no serà el mateix des que Margueritte entrarà en la seva vida i el canvi es realitzarà de forma molt senzilla, amena, cordial, dialogant, sense gaires sotracs ni grans sacrificis. Germaine conviu amb un trauma infantil que el separà dels llibres: les paraules que el seu mestre descarregà contra ell quan era un nen (“hasta leyendo haces faltas de ortografia”) i aquesta ofensa molt segurament no fou l’arma pedagògica més adient per fer-lo un bon lector, ans al contrari, en fou un gran impediment. Però mai és tard per recuperar allò que un dia ens omplí de goig i llegir es convertirà en tot un repte per a Germaine, un repte quan Marguerite li regala l’exemplar de La peste que ell desarà sobre la tauleta de nit i a què pot temps es podrà resistir i un gran repte quan decidirà convertir-se en el gran lector que aquesta incipient velleta cega necessitava amb tanta urgència. Per a Germain llegir és molt més que ingerir paraules: és compartir tot un món de tendresa, d’amor i companyia que tant havia trobat a faltar a la seva vida i no desaprofitarà l’ocasió d’obtenir-ho anant a cercar-lo en la persona que havia produït en ell el canvi: Margueritte. Així, d’una persona senzilla, més aviat analfabeta però educada i respectuosa naixerà un home més controlat en les seves fórmules expressives i que sabrà valorar tot allò de nou que les històries dels llibres li oferiran.

Aquest canvi, com ja s’ha dit, es durà a terme gràcies a les armes enginyoses de la mestra Margueritte, qui molt subtilment acompanyarà el nou lector vers la descoberta dels llibres. La principal qualitat que presenta aquesta dona és la capacitat de produir en els altres la curiositat i les ganes de saber-ne més, de presentar-li l’acció de forma tan gràfica que sigui possible la seva representació mental de forma instantània. Llegir en veu alta serà la primera tècnica emprada, una tècnica que ella manifesta que li agrada molt, i la formulació de preguntes que suscitin l’interès per la lectura progressiva de l’obra. La interpel·lació constant al lector-oïdor (“¿Continuamos?”) o tenir-lo sempre en compte, valorant la seva presència, deixant-lo triar, fins i tot les lectures, ja és un bon indici que farà possible l’interès per la lectura. Si a més és capaç com ho fa de regalar-li exemplars de les obres llegides o suggerir-li noves lectures quan ella ja no sigui capaç de fer-ho, obtindrem les claus per atreure lectors de forma segura. La humilitat, la senzillesa de les formes en què es manifesta, la immensa cultura i ganes de compartir són trets singulars que aquest personatge posseeix en grau superlatiu.

A mode de conclusió, el personatge de Margueritte és, sense cap mena de dubte, el model que tota biblioteca escolar hauria de tenir en ment quant a recursos humans i tècnics es refereix. Les qualitats abans esmentades haurien de ser presents en les persones encarregades de dur a terme la gran tasca de promoció i difusió de l’hàbit lector, a més de ser competents en tipologies de llibres segons edat, temes d’interès, dificultats especials, etc. Potser és demanar-ne massa, però ningú ha dit que contagiar les ganes de llegir sigui una tasca fàcil malgrat que, de ben segur, les satisfaccions siguin prou grans com per intentar-ho. 

Podeu veure la pel·lícula aquí:

 http://www.recpelis.com/pelicula/3000/mis-tardes-con-margueritte.html