La dona de gris, d'Anna Maria Villalonga

Autora: Anna Maria Villalonga

Títol: La dona de gris

Ed. Llibres del delicte

ISBN: 978-84-941064-6-0 

La dona no tenia cap atractiu especial. NI alta ni baixa, ni guapa ni lletja, ni jove ni gran. Un personatge gris enmig de la massa grisa. Amb un mocador al coll.

Tot va començar com un joc per conjurar la rutina. No se li va acudir que, de vegades, els jocs se’ns escapen de les mans, impossibles de controlar.

Una dona com qualsevol altra i un home que l’assetja. Una persecució apassionant en una novel·la intensa, plena de profunditat psicològica i de girs inesperats. Un viatge a l’interior d’uns personatges aparentment anodins superats cruelment per la realitat que els envolta.

Text de la contraportada de La dona de gris.

L’Anna Maria Villalonga fa justícia, amb majúscules, a la novel·la guanyadora del Premi València Negra 2015, La dona de gris, i això que acabo de dir no ho entendreu pas fins que arribeu al final de la novel·la. I és que potser he fet mal fet de començar a parlar pel final però certament m’ha sorprès moltíssim el gir que ha aconseguit la Villalonga al llarg de les cent seixanta pàgines de què consta el llibre. Si llegiu el text de la contraportada que teniu més amunt o la ressenya de la Margarida Aritzeta veureu molt bé els antecedents i entendreu potser una mica millor les meves paraules. Es fa una mica difícil parlar d’aquesta novel·la sense descriure el seu argument i no donar pistes que poden, llavors, entorpir la immersió del lector. Prefereixo, doncs, fer-ne cinc cèntims, sense parlar massa directament dels fets importants però intentant captivar la vostra atenció, ho això espero.

La novel·la es compon d’una citació, un preàmbul, divuit capítols i un epíleg, una estructura treballada en una quantitat raonable de pàgines que es poden llegir d’un cop perquè de seguida t’atrapa la història. Tot té una raó de ser: la bellíssima cita de Mercè Rodoreda amb què s’obre el llibre col·loca el mirall com a símbol de tot el text, un mirall que serà present a la primera part de la trama de forma més clara –i ja en veureu la importància- però que anirà perdent pes i serà anul·lat definitivament al final del llibre pel propi narrador-protagonista quan ja sigui un ésser retrobat amb si mateix, complet, viu, amb fesomia pròpia, que no necessita ningú que el jutgi ni l’amenaci constantment perquè ha aconseguit el somni que s’hi amagava al darrere. Així, si al principi no era capaç de contemplar-s’hi massa estona, al capítol dotzè ho farà amb una seguretat espaterrant dient-li directament a la cara “Xaval, ja no em fas por!”, (pàg. 165). Les referències literàries i el treball metaliterari, doncs, són constants i al Preàmbul llegim una cita de Paul Valéry no gens menyspreable: “Un home sol sempre està en mala companyia” com si d’un advertiment o una lliçó es tractés, i que atorga més intriga, o una empenta, si més no, a allò que ha de venir a continuació. És curiós constatar com el mateix protagonista és un àvid lector, sempre ho ha estat, a més d’aficionat al cinema –com l’autora!- i aquesta confirmació la té ben assumida quan ell mateix es veu com una figura de ficció, com un ésser inventat, no real, que ha d’escriure –però alhora viure- una història encara pendent de ser forjada. I això és el que farà: construir la seva obra, posant-la sobre el paper, creant-la a mesura que s’esdevenen els fets i bolcant-la sobre tres llibretes de colors ben diferents (gris, negre i taronja) en una relació cromàtica ascendent amb els nous sentiments que va experimentant i altres que va deixant enrere com a agent d’aquesta acció que és necessari dur a terme i que el va enfortint com a persona. Però a més a més aquesta ficció que es va inventant té uns clars paral·lelismes amb clàssics del cinema negre o de la literatura universal com ara La finestra indiscreta (1954) o Vértigo (De entre los muertos, 1958)), d’Alfred Hitchcock; Què fou de baby Jane (1962), de Robert Aldrich; Un dels nostres (1990), de Martin Scorsese o Gran Torino (2008) de Clint Eastwood, pel que fa al cinema, o amb sèries com Breaking Bad. Pel que fa als referents literaris, Mrs. Dalloway, de Wirginia Woolf, o Oscar Wilde són alguns dels models en què es reflecteix el protagonista i que l’ajuden a comprendre la realitat malgrat que no s’ho cregui ni ell en alguna ocasió. Llegiu, si no, aquest text que us copio a mode de síntesi:

"[...] Jo fa mesos que estic espiant aquesta família. Els segueixo pertot arreu, a peu, en metro, en taxi. Mai no vaig conèixer la Glòria, mai. No hi vaig parlar ni un sol cop. Tot va ser culpa d’un mocador, sap? D’un mocador perdut. Bé, i de la meva... Com li explicaria? Bogeria, avorriment, confusió mental...? No li sabria dir. Però vostè, que llegeix tant, potser m’entendrà. Sóc una mena de Don Quijote d’estar per casa, jo. No pateixi, no tinc cavall, ni llança, ni escuder. No sóc gaire valent, tampoc. Però sí que m’agrada viure la ficció. Potser tinc esquizofrènia, ara que hi penso. Dissociació de personalitat. De vegades m’he vist com un James Stewart. O com un Hamphrey Bogart...S’ho imagina? Bogart? Sembla mentida, oi? Doncs és així. Tal com li dic. Sóc un sonat. [...]," pàg. 126.

La mort, el suïcidi més concretament, i tot allò que comporta la negació de la pròpia vida, l’anul·lació completa de l’ésser i el gir que suposa per a la vida del protagonista i dels altres personatges serà, així, el motor clau d’on surti la teranyina d’aquesta obra però l’autodestrucció, el “des-viure/no viure/morir” -com dirà ell- serà allò que el mourà definitivament a exercir el paper que li ha tocat en sort en aquesta obra i en aquest sentit el personatge de Mrs. Dalloway em sembla fonamental en aquesta successió de paral·lelismes.

Des d’un punt de vista narratiu, la història comença, si se’m permet l’atreviment, feblement, sense energia –però fet a consciència per l’Anna Maria Villalonga, que quedi clar!- en paral·lel amb el retrat de l’existència sòrdida i nefasta de la quotidianitat del protagonista. Ell és un simple autòmat, sense present ni futur, sense aspiracions ni rutines preestablertes, però aviat hi haurà un canvi, acompanyat de l’exaltació i el desig de moviment que podem situar a partir del capítol setè, en concordança amb el canvi que van experimentant els fets de la trama i l’ús de tècniques inexistents fins al moment com ara el diàleg que prendrà a partir d’ara un cert relleu. A més a més, a partir del capítol onzè la novel·la adquireix un color i dimensions nous amb l’aparició d’un altre personatge, el desencadenant definitiu de tota la trama. I és aquest color –el joc de colors, millor dit- un dels trets més rellevants de La dona de gris. Uns colors que es veuen sovint menystinguts pel retrat autodestructiu de la realitat que envolta alguns barris marginals de la ciutat (de qualsevol ciutat però que molt bé podria ser Barcelona) i que deixen aflorar els temes que l’Anna Maria Villalonga vol criticar amb mà dura com són la droga, la prostitució, la desprotecció dels menors, el maltractament masclista o l’aïllament voluntari a què se sotmeten algunes persones. Aquest és, en essència, l’aspecte social imprescindible en tota obra de gènere policíac que veiem desenvolupat a la segona part de La dona de gris i allò contra que ha de lluitar l’heroi d’aquesta història, quan és incapaç d’acceptar algunes de les situacions d’aquest món inhumà tot just descobert i situat en un temps de crisi, a l’època de Nadal. La solució al “problema” a què s’haurà d’enfrontar el farà sentir-se immensament feliç, malgrat situar-se en l’esfera del crim, perquè finalment ha assolit el repte d’esdevenir un ésser actuant que, a més, tindrà mòbil. El diari on desa anotats tots els detalls d’aquesta trama seran la prova irrefutable que, finalment, s’ha fet justícia.

Resumint: La dona de gris és el retrat viu de la sordidesa de molts dels éssers humans de la societat actual que busquen un sentit a la vida maquinant emocions o formes de sentir-se útils malgrat les conseqüències. Realitat i ficció es confonen, certament però, hi ha res més exquisit que sentir-se alliberat per una història amb fort contingut psicològic-introspectiu i que, a més, et traslladi a una persecució trepidant pels racons més obscurs del comportament humà? En teniu el camí... les pistes... només heu d'actuar...

Sessió del 26-3-10

Tinc oblidat aquest espai i és degut a la molta feina que tinc amb aquesta i altres activitats. Amb tot, els assistents bé es mereixen un resum o crònica de tot allò que hem fet aquest trimestre i, més concretament, del treball que hem realitzat amb la lectura de l'obra, d'alguns fragments d'obres, de la gran Mercè Rodoreda.

Des que som a la nova ubicació de la Biblioteca Mestre Martí Tauler som més de 15 persones inscrites al Club. No totes vénen sempre, però sí tinc alguns assistents fixos que valoro moltíssim i que alegren aquestes reunions. Sempre és un plaer tenir-los a classe, llegir amb ells, ensenyar-los nou lèxic i, com no, fer-los gaudir de la comprensíó i del comentari dels textos llegits.

La darrera obra llegida ha estat Tant de gust de conèixer-la, senyora Rodoreda i, com el mateix títol indica, és un esbòs geogràfic d'aquesta narradora internacional nostra. El gènere biogràfic no ha desagradat els assistents, però sí que és cert que demanen més acció, més gènere novel·lesc, entre altres coses perquè el discurs corre amb més fluïdesa i els és més fàcil recordar allò que van llegint. A més, aquest llibre, penso, pateix un defecte (modesta crítica, eh?) i és que els textos que apleguen estan més pensats per a un públic juvenil i no tant adult. Són un conjunt de poemes i de contes que, certament, pel lèxic emprat, el lirisme propi del gènere poètic, etc., fan més difícil l'acostament a aquest col·lectiu. Per aquesta raó, un cop finalitzat el llibre, he extret un fragment de la novel·la La plaça del diamant, concretament el corresponent al capítol XXXIII dedicat a les penúries que la Colometa ha de passar un cop mort el seu primer maritl, el Quimet, amb dos fills, sense recursos per obtenir menjar, roba..., i amb una malaltia d'ànim ben evident, que conduïran, al final del capítol, a l'inici del tancament d'aquesta etapa vital quan sabem que l'adroguer es fixa en ella i, així, entrarà a formar part aviat de la seva vida. Aquest text, doncs, l'hem llegit entre tots, i després hem visionat aquesta mateixa escena de la pel·lícula que TVE va emetre llargament en sèrie, al llarg dels anys 60 i 70, i després aplegà en format DVD. Aquesta comparativa, entre el text i el cinema, ha ajudat a explicar el context sociocultural de l'escriptora, el tema de la Guerra Civil Espanyola i l'exili, a concretar alguns espais de la ciutat de Barcelona tractats al llibre, abordar el tema de la dona, de la insatisfacció o frustració amorosa, intel·lectual... la submissió a què es veu abocada la seva protagonista principal, la Colometa, i les conseqüêncies que tenen al llarg de la seva vida... entre altres aspectes.

Crec, en suma, que la lectura d'aquest capítol els ha obert les ganes de començar a llegir la novel·la, i, en aquest sentit, m'omple d'orgull saber que els he pogut acostar aquesta joia de la nostra literatura amb aquest petit gest de compartir una estona de lectura amb gent maca que aprecia els moments màgics. Gràcies a tots, de nou, per venir.

Copio a continuació el text corresponent al capítol XXX de Mercè Rodoreda, La plaça del diamant, Club Editor Jove, 2009.

XXXIII

Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir. Per mi, el suro era un tap. Si no entrava a l’ampolla, després d’haver-la destapada, l’aprimava amb un ganivet com si fes punta a un llapis. I el suro grinyolava. I costava de tallar perquè no era ni dur ni tou. I a l’últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro... perquè, de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg. Vaig ficar el rellotge en un calaix i vaig pensar que seria per l’Antoni quan seria gran. I no volia pensar que en Quimet era mort. Volia pensar que era com sempre: que era a la guerra i que quan s’acabaria la guerra tornaria amb el mal a la cama i tot ple de forats per dintre dels pulmons i que en Cintet vindria a veure’ns amb els ulls fora del cap, aquells ulls encantats de tan quiets, i amb la boca torta. A la nit, si em despertava, tenia tots els dintres com una casa quan vénen els homes de la conductora i ho treuen tot de lloc. Així estava jo per dintre: amb armaris al rebedor i cadires de potes enlaire i tasses per terra a punt d’embolicar amb paper i ficar en una capsa amb palla i el somier i el llit desfet contra la paret i tot desordenat. Em vaig posar de dol com vaig poder, perquè per en Quimet respectava el dol, així com no el vaig respectar pel meu pare amb l’excusa que tot estava massa capgirat per pensar en dols i coses d’aquestes. I anava pels carrers, bruts i tristos de dies, foscos i blaus a la nit, tota de negre i, al capdamunt, com una taca blanca, la cara que se’m feia menuda.

La Griselda em va venir a veure. A donar-me el pésam, va dir. Duia unes sabates de pell de serp, el portamonedes igual, i un vestit blanc amb flors vermelles. Em va dir que tenia notícies d’en Mateu, que estava bé, perquè encara que cadascú fes la seva vida, havien quedat amics per respecte a la nena. Que mai no hauria pensat que en Quimet i en Cintet, tan criatures, poguessin morir. Era més bonica que mai, més fina, més blanca de pell, més d’aigua verda als ulls, més encalmada, més com les flors que a la nit es tanquen per dormir. Li vaig explicar que tenia el nen en una colònia de nens refugiats i em va mirar amb aquells ulls de menta i va dir que ja el planyia, que no m’ho deia per fer-me amoïnar, però que allò de les colònies era una cosa molt trista.

I sí. La Griselda tenia raó: la colònia era una cosa molt trista... Quan es va acabar el temps que el nen hi havia d’estar, la Julieta va anar a buscar-lo. Era un altre nen. M’havien fet un canvi. Estava inflat, ventrut, amb les galtes rodones, i amb els ossos per cames, torrat de sol, amb el cap pelat, ple de crostes, i amb una vinova al coll. Ni em va mirar. Se’n va anar de seguida al racó de les seves joguines i les va tocar amb la punta del dit com jo havia fet amb els ditets del colom de les llunetes; i la Rita li va dir que no li havia fet malbé res. I mentre ells dos estaven amb les joguines, amb la Julieta ens miràvem i vam sentir que la Rita li deia que el pare havia mort a la guerra, que tothom moria a la guerra i que la guerra era una cosa que matava tothom. Li va preguntar si a la colònia sentien les sirenes... La Julieta, abans de deixar-nos, va dir que ja miraria si em podia dur pots de llet i de carn en conserva. I aquell dia, per sopar, vam menjar entre tots tres una sardina i un tomàquet florit. I si haguéssim tingut gat, no hauria pas trobat l’espina.

I vam dormir junts. Jo al mig i un nen a cada banda. Si havíem de morir, moriríem així. I si a la nit hi havia alerta, i les sirenes ens despertaven, no dèiem res. Ens quedàvem quiets, només escoltant,, i quan tocaven la sirena d’acabament,, si podíem dormíem però no sabíem si estàvem adormits perquè callàvem sempre.

El darrer hivern va ser el més trist. S’enduien els nois de setze anys. I les parets estaven plenes de cartells i jo, que no havia entès aquell cartell que deia que havíem de fer tancs, i que amb la senyora Enriqueta ens havia fet riure tant, si en quedava un tros per alguna paret, ja no em feia riure gens. Hi havia homes molt grans que aprenien de fer la guerra pels carrers. Joves i vells, tothom a la guerra, i la guerra els xuclava i els donava la mort. Moltes llàgrimes, molt mal per dintre i per fora. Alguna vegada pensava en en Mateu. El veia dret al passadís, com si fos de debò, tan de debò que m’espantava, amb els ulls blaus, tot enamorat de la Griselda i sense la Griselda que n’estimava un altre. I aquella veu d’en Mateu quan em va dir que hi havien d’anar tots. I tots s’hi anaren quedant com, a la ratera, les rates. No hi ha més remei. No hi ha més remei. Abans de vendre’m les dues monedes de mossèn Joan, m’ho vaig vendre tot: els llençols brodats, el joc de taula bo, els coberts... m’ho compraven les que treballaven amb mi a l’ajuntament i després s’ho venien i feien negoci. Amb prou feines sí podia comprar per menjar, perquè gairebé no tenia diners i perquè no hi havia menjar. La llet era sense llet. la carn, quan n’hi havia, era de cavall, deien.

I van començar a marxar. L’adroguer de sota deia: mira, mira, tants diaris i tants cartells... apa... apa... a córrer món. I l’últim dia feia vent i feia fred i el vent feia volar els papers esquinçats que omplien els carrers de taques blanques. I el fred a dins del cor era un fred que no s’acabava mai. Com vam viure aquells dies, no ho sé. Entre el temps de marxar els uns i d’entrar els altres, em vaig tancar al pis. La senyora Enriqueta em va dur unes quantes llaunes d’un magatzem de per allà a la vora que els veïns havien esbotzat. No sé qui em va dir que donaven menjar no sé on i vaig anar-hi. No ho sé. Quan vaig tornar-ne, l’adroguer estava al peu de la porta i em va saludar. A la tarda vaig anar a veure la senyora Enriqueta i em va dir que ja havíem fet un pas endavant i que estava segura que tornaríem a tenir rei. I em va donar mitja escarola. I vivíem. Encara vivíem. I jo no sabia res del que passava fins que un dia la senyora Enriqueta va venir a dir-me que sabia del cert que havien afusellat en Mateu al mig d’una plaça i quan jo li vaig preguntar al mig de quina plaça, perquè no sabia què dir, va dir que al mig d’una plaça, però que no sabia al mig de quina plaça, sí, sí, t’ho pots ben creure, els afusellen tots al mig d’una plaça. I el mal fort no em va sortir de dintre fins al cap de cinc minuts i vaig dir baixet com si l’ànima se m’acabés de morir a dins del cor, això no... això no... Perquè no podia ser que en Mateu l’haguessin afusellat allà al mig d’una plaça. ¡No podia ser!, i la senyora Enriqueta em va dir que si hagués sabut que m’ho havia de prendre tan a la valenta, amb tota la sang de la cara perduda, no m’hauria dit res.

Sense feina, sense res a la vista, vaig acabar de vndre’m tot el que tenia: el meu llit de noia, el matalàs del llit de les columnes, el rellotge d’en Quimet que volia donar al nen quan fos gran. Tota la roba. Les copes, les xicres, el bufet... I quan ja no em quedava res, fora d’aquelles monedes que em semblaven sagrades, vaig agafar la vergonya pel coll i me’n vaig anar a casa dels meus amos antics.

El proper 9 d'abril començarem el darrer trimestre d'aquest curs amb la lectura del clàssic medieval anònim, Tristany e Isolda, versió de Pere Danès i Montserrat Morera, Castellnou Edicions LF, 2006. Espero que us agradi. Bones vacances!!!

Rocío Ávila, Conductora del Club de Lectura Fàcil Mestre Martí Tauler de Rubí, 26-3-10