Este blog presenta novedades relativas a los intereses que me mueven por este mundo digital: lecturas, novedades sobre lectura fácil -tema que originó este espacio ya hace unos años-, experiencias docentes y materiales didácticos, y información sobre aspectos de corrección y traducción lingüísticas.

dissabte, d’agost 22, 2015

La dona de gris, d'Anna Maria Villalonga


Autora: Anna Maria Villalonga
Títol: La dona de gris
Ed. Llibres del delicte
ISBN: 978-84-941064-6-0 

La dona no tenia cap atractiu especial. NI alta ni baixa, ni guapa ni lletja, ni jove ni gran. Un personatge gris enmig de la massa grisa. Amb un mocador al coll.

Tot va començar com un joc per conjurar la rutina. No se li va acudir que, de vegades, els jocs se’ns escapen de les mans, impossibles de controlar.

Una dona com qualsevol altra i un home que l’assetja. Una persecució apassionant en una novel·la intensa, plena de profunditat psicològica i de girs inesperats. Un viatge a l’interior d’uns personatges aparentment anodins superats cruelment per la realitat que els envolta.
Text de la contraportada de La dona de gris.

L’Anna Maria Villalonga fa justícia, amb majúscules, a la novel·la guanyadora del Premi València Negra 2015, La dona de gris, i això que acabo de dir no ho entendreu pas fins que arribeu al final de la novel·la. I és que potser he fet mal fet de començar a parlar pel final però certament m’ha sorprès moltíssim el gir que ha aconseguit la Villalonga al llarg de les cent seixanta pàgines de què consta el llibre. Si llegiu el text de la contraportada que teniu més amunt o la ressenya de la Margarida Aritzeta veureu molt bé els antecedents i entendreu potser una mica millor les meves paraules. Es fa una mica difícil parlar d’aquesta novel·la sense descriure el seu argument i no donar pistes que poden, llavors, entorpir la immersió del lector. Prefereixo, doncs, fer-ne cinc cèntims, sense parlar massa directament dels fets importants però intentant captivar la vostra atenció, ho això espero.

La novel·la es compon d’una citació, un preàmbul, divuit capítols i un epíleg, una estructura treballada en una quantitat raonable de pàgines que es poden llegir d’un cop perquè de seguida t’atrapa la història. Tot té una raó de ser: la bellíssima cita de Mercè Rodoreda amb què s’obre el llibre col·loca el mirall com a símbol de tot el text, un mirall que serà present a la primera part de la trama de forma més clara –i ja en veureu la importància- però que anirà perdent pes i serà anul·lat definitivament al final del llibre pel propi narrador-protagonista quan ja sigui un ésser retrobat amb si mateix, complet, viu, amb fesomia pròpia, que no necessita ningú que el jutgi ni l’amenaci constantment perquè ha aconseguit el somni que s’hi amagava al darrere. Així, si al principi no era capaç de contemplar-s’hi massa estona, al capítol dotzè ho farà amb una seguretat espaterrant dient-li directament a la cara “Xaval, ja no em fas por!”, (pàg. 165). Les referències literàries i el treball metaliterari, doncs, són constants i al Preàmbul llegim una cita de Paul Valéry no gens menyspreable: “Un home sol sempre està en mala companyia” com si d’un advertiment o una lliçó es tractés, i que atorga més intriga, o una empenta, si més no, a allò que ha de venir a continuació. És curiós constatar com el mateix protagonista és un àvid lector, sempre ho ha estat, a més d’aficionat al cinema –com l’autora!- i aquesta confirmació la té ben assumida quan ell mateix es veu com una figura de ficció, com un ésser inventat, no real, que ha d’escriure –però alhora viure- una història encara pendent de ser forjada. I això és el que farà: construir la seva obra, posant-la sobre el paper, creant-la a mesura que s’esdevenen els fets i bolcant-la sobre tres llibretes de colors ben diferents (gris, negre i taronja) en una relació cromàtica ascendent amb els nous sentiments que va experimentant i altres que va deixant enrere com a agent d’aquesta acció que és necessari dur a terme i que el va enfortint com a persona. Però a més a més aquesta ficció que es va inventant té uns clars paral·lelismes amb clàssics del cinema negre o de la literatura universal com ara La finestra indiscreta (1954) o Vértigo (De entre los muertos, 1958)), d’Alfred Hitchcock; Què fou de baby Jane (1962), de Robert Aldrich; Un dels nostres (1990), de Martin Scorsese o Gran Torino (2008) de Clint Eastwood, pel que fa al cinema, o amb sèries com Breaking Bad. Pel que fa als referents literaris, Mrs. Dalloway, de Wirginia Woolf, o Oscar Wilde són alguns dels models en què es reflecteix el protagonista i que l’ajuden a comprendre la realitat malgrat que no s’ho cregui ni ell en alguna ocasió. Llegiu, si no, aquest text que us copio a mode de síntesi:

"[...] Jo fa mesos que estic espiant aquesta família. Els segueixo pertot arreu, a peu, en metro, en taxi. Mai no vaig conèixer la Glòria, mai. No hi vaig parlar ni un sol cop. Tot va ser culpa d’un mocador, sap? D’un mocador perdut. Bé, i de la meva... Com li explicaria? Bogeria, avorriment, confusió mental...? No li sabria dir. Però vostè, que llegeix tant, potser m’entendrà. Sóc una mena de Don Quijote d’estar per casa, jo. No pateixi, no tinc cavall, ni llança, ni escuder. No sóc gaire valent, tampoc. Però sí que m’agrada viure la ficció. Potser tinc esquizofrènia, ara que hi penso. Dissociació de personalitat. De vegades m’he vist com un James Stewart. O com un Hamphrey Bogart...S’ho imagina? Bogart? Sembla mentida, oi? Doncs és així. Tal com li dic. Sóc un sonat. [...]," pàg. 126.

La mort, el suïcidi més concretament, i tot allò que comporta la negació de la pròpia vida, l’anul·lació completa de l’ésser i el gir que suposa per a la vida del protagonista i dels altres personatges serà, així, el motor clau d’on surti la teranyina d’aquesta obra però l’autodestrucció, el “des-viure/no viure/morir” -com dirà ell- serà allò que el mourà definitivament a exercir el paper que li ha tocat en sort en aquesta obra i en aquest sentit el personatge de Mrs. Dalloway em sembla fonamental en aquesta successió de paral·lelismes.

Des d’un punt de vista narratiu, la història comença, si se’m permet l’atreviment, feblement, sense energia –però fet a consciència per l’Anna Maria Villalonga, que quedi clar!- en paral·lel amb el retrat de l’existència sòrdida i nefasta de la quotidianitat del protagonista. Ell és un simple autòmat, sense present ni futur, sense aspiracions ni rutines preestablertes, però aviat hi haurà un canvi, acompanyat de l’exaltació i el desig de moviment que podem situar a partir del capítol setè, en concordança amb el canvi que van experimentant els fets de la trama i l’ús de tècniques inexistents fins al moment com ara el diàleg que prendrà a partir d’ara un cert relleu. A més a més, a partir del capítol onzè la novel·la adquireix un color i dimensions nous amb l’aparició d’un altre personatge, el desencadenant definitiu de tota la trama. I és aquest color –el joc de colors, millor dit- un dels trets més rellevants de La dona de gris. Uns colors que es veuen sovint menystinguts pel retrat autodestructiu de la realitat que envolta alguns barris marginals de la ciutat (de qualsevol ciutat però que molt bé podria ser Barcelona) i que deixen aflorar els temes que l’Anna Maria Villalonga vol criticar amb mà dura com són la droga, la prostitució, la desprotecció dels menors, el maltractament masclista o l’aïllament voluntari a què se sotmeten algunes persones. Aquest és, en essència, l’aspecte social imprescindible en tota obra de gènere policíac que veiem desenvolupat a la segona part de La dona de gris i allò contra que ha de lluitar l’heroi d’aquesta història, quan és incapaç d’acceptar algunes de les situacions d’aquest món inhumà tot just descobert i situat en un temps de crisi, a l’època de Nadal. La solució al “problema” a què s’haurà d’enfrontar el farà sentir-se immensament feliç, malgrat situar-se en l’esfera del crim, perquè finalment ha assolit el repte d’esdevenir un ésser actuant que, a més, tindrà mòbil. El diari on desa anotats tots els detalls d’aquesta trama seran la prova irrefutable que, finalment, s’ha fet justícia.

Resumint: La dona de gris és el retrat viu de la sordidesa de molts dels éssers humans de la societat actual que busquen un sentit a la vida maquinant emocions o formes de sentir-se útils malgrat les conseqüències. Realitat i ficció es confonen, certament però, hi ha res més exquisit que sentir-se alliberat per una història amb fort contingut psicològic-introspectiu i que, a més, et traslladi a una persecució trepidant pels racons més obscurs del comportament humà? En teniu el camí... les pistes... només heu d'actuar...


dijous, d’agost 20, 2015

L'amant xinès, de Margarida Aritzeta

L’amant xinès
Autora: Margarida Aritzeta
Pàgines: 286
Enquadernació: rústica amb solapa.
Mides: 14 x 21 cm
ISBN: 978-84-941064-8-4


L’escriptora Margarida Aritzeta torna a la novel·la negra vint anys després de l’última obra de gènere que va publicar a principis dels noranta formant part del grup Ofèlia Dracs. I ho fa amb L’amant xinès, la primera novel·la de la sèrie de la inspectora Mina Fuster, personatge creat per al recull de relats Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), que investiga una sèrie de crims al Camp de Tarragona relacionats amb la construcció del complex BCN World.

Dos captaires apareixen morts en un molí abandonat. Dies després troben el cadàver d’una xinesa disfressada. Crims racials? La investigació de la inspectora Mina Fuster i el seu equip de la comissaria del Camp de Tarragona apunta a un misteriós amant xinès amb qui la morta s’havia promès. Però ningú no sap res d’aquest home, que ha esborrat totes les traces de la seva presència al lloc dels fets. Un viatge de negocis a la Xina que la dona va fer, tot just abans de morir, acompanyant un grup d’empresaris i polítics relacionats amb la construcció del complex BCN World pot aportar llum en un cas on tothom amaga la seva veritable cara.

Informacó extreta de la pàgina de l'editorial Llibres del delicte: http://llibresdeldelicte.com/?page_id=473

"De vegades sento una veu que m’empipa, és com si fos jo mateixa i alhora fos una altra que té ganes de barallar-se amb mi. (…) Has d’aprendre a tenir-la a favor teu, aqueta veueta –li va explicar el noi-, llavors tindràs les idees de dues persones en lloc de ser-ne una de sola amb una sola idea."

L'amant xinès, pàg.163.

Presentar un referent de les nostres lletres catalanes com és la Margarida Aritzeta és una missió impossible a hores d’ara perquè el lector d’aquest bloc trobarà nombrosíssimes referències a la xarxa sobre la seva trajectòria intel·lectual i literària que el situaran molt millor que no pas ho pugui fer jo, però és un deute moral per a mi, tot un repte per dir-ho d’alguna manera, definir algunes de les impressions que l’última obra per ella publicada, L’amant xinès, m’ha suscitat ja que el seu retorn al gènere negre ha estat tot un èxit i la seva lectura molt ben acceptada pel públic lector, fet que corrobora la seva expertesa i maduresa en l’ofici d’escriure. La meva aproximació, però, abordarà aquells aspectes no tan tractats per algunes de les ressenyes llegides a la xarxa ja que no és intenció meva repetir-me, ans al contrari, aportar un toc de color a aquesta proposta de lectura cent per cent i més recomanable.

A L’amant xinès allò que Margarida Aritzeta persegueix és la recerca de la veritat, però no només la veritat del crim subjacent a qualsevol novel·la de tema policíac sinó la veritat que envolta i fereix els homes i dones d’aquesta història que són alhora personificació dels éssers quotidians de la nostra més crua quotidianitat. Per aquest motiu l’heroi d’aquesta trama és la inspectora Mina Fuster però també ho és la seva mare, l’Elena, el sergent Pere Serra o l’inspector Milans del Bosch. La vida dels personatges impregnen les pàgines d’aquest text i, malgrat sembli anar en contra del centre d’interès de la novel·la –la resolució del crim-, no és més que la seva pròpia raó d’ésser: el fet important no és tant el final com el transcurs de la novel·la, la investigació en sí mateixa, i per aquest motiu la inspectora és el seu personatge emblemàtic, l’habilitat que té per arribar a esbrinar el cas i el veritable culpable. La trama existeix perquè existeix ella, sinó no tindríem història pròpiament dita. Malgrat que esperem l’aplicació d’un mètode científic, racional, per aclarir els fets, hi predomina la sensualitat, el sentit de l’humor, la perspicàcia i la ironia, i la forma intel·ligent de solucionar els afers del dia a dia com si d’una qüestió de supervivència es tractés. La magnífica “veu interior” de la protagonista és l’exemple més clar de tot això que acabo de dir i una mostra més del fet que la Margarida vol anar més enllà del fet d’explicar-nos simplement una història. Vol aprofundir en la psicologia dels personatges i aquest tret m’interessa especialment, amb un llenguatge del tot realista però amb intensos tons de plasticitat derivats de la seva atracció pel detall, per la bella i acurada descripció dels espais on transcorre la història però també dels espais interiors dels seus actors i el punt de suspens, d’intriga, que es respira en tots els elements que configuren l’obra.

Si amb tot això no en teníem prou, Margarida Aritzeta treu profit del seu bagatge intel·lectual per demostrar-nos els seus coneixements d’història de la ciutat de Tarragona i de l’actualitat política i social del nostre temps submergint-nos en el retrat d’una societat en crisi, on les màfies tenen el poder i les institucions públiques pequen de ser una mica corruptes. La crítica social hi és com a element clàssic d’aquest registre però acostada al lector amb la picada d’ullet malèvola i pícara, oferint-nos-la lentament i progressiva, com algú ha dit "sense presses" amb l'únic objectiu de fer-nos gaudir del viatge. Estic segura que és en aquest entreteniment en què cau l'autora a l'hora d'oferir-nos la seva trama que hi tenim la vàlua d'aquest text. Us aconsello llegir-lo amb calma, gaudint de tots i cadascun dels mots que ella col·loca pertinentment i descobrir els petits detalls de les "altres" històries que s'hi amaguen. El producte no us decebrà pas.