Sessió del 26-3-10

Tinc oblidat aquest espai i és degut a la molta feina que tinc amb aquesta i altres activitats. Amb tot, els assistents bé es mereixen un resum o crònica de tot allò que hem fet aquest trimestre i, més concretament, del treball que hem realitzat amb la lectura de l'obra, d'alguns fragments d'obres, de la gran Mercè Rodoreda.

Des que som a la nova ubicació de la Biblioteca Mestre Martí Tauler som més de 15 persones inscrites al Club. No totes vénen sempre, però sí tinc alguns assistents fixos que valoro moltíssim i que alegren aquestes reunions. Sempre és un plaer tenir-los a classe, llegir amb ells, ensenyar-los nou lèxic i, com no, fer-los gaudir de la comprensíó i del comentari dels textos llegits.

La darrera obra llegida ha estat Tant de gust de conèixer-la, senyora Rodoreda i, com el mateix títol indica, és un esbòs geogràfic d'aquesta narradora internacional nostra. El gènere biogràfic no ha desagradat els assistents, però sí que és cert que demanen més acció, més gènere novel·lesc, entre altres coses perquè el discurs corre amb més fluïdesa i els és més fàcil recordar allò que van llegint. A més, aquest llibre, penso, pateix un defecte (modesta crítica, eh?) i és que els textos que apleguen estan més pensats per a un públic juvenil i no tant adult. Són un conjunt de poemes i de contes que, certament, pel lèxic emprat, el lirisme propi del gènere poètic, etc., fan més difícil l'acostament a aquest col·lectiu. Per aquesta raó, un cop finalitzat el llibre, he extret un fragment de la novel·la La plaça del diamant, concretament el corresponent al capítol XXXIII dedicat a les penúries que la Colometa ha de passar un cop mort el seu primer maritl, el Quimet, amb dos fills, sense recursos per obtenir menjar, roba..., i amb una malaltia d'ànim ben evident, que conduïran, al final del capítol, a l'inici del tancament d'aquesta etapa vital quan sabem que l'adroguer es fixa en ella i, així, entrarà a formar part aviat de la seva vida. Aquest text, doncs, l'hem llegit entre tots, i després hem visionat aquesta mateixa escena de la pel·lícula que TVE va emetre llargament en sèrie, al llarg dels anys 60 i 70, i després aplegà en format DVD. Aquesta comparativa, entre el text i el cinema, ha ajudat a explicar el context sociocultural de l'escriptora, el tema de la Guerra Civil Espanyola i l'exili, a concretar alguns espais de la ciutat de Barcelona tractats al llibre, abordar el tema de la dona, de la insatisfacció o frustració amorosa, intel·lectual... la submissió a què es veu abocada la seva protagonista principal, la Colometa, i les conseqüêncies que tenen al llarg de la seva vida... entre altres aspectes.

Crec, en suma, que la lectura d'aquest capítol els ha obert les ganes de començar a llegir la novel·la, i, en aquest sentit, m'omple d'orgull saber que els he pogut acostar aquesta joia de la nostra literatura amb aquest petit gest de compartir una estona de lectura amb gent maca que aprecia els moments màgics. Gràcies a tots, de nou, per venir.

Copio a continuació el text corresponent al capítol XXX de Mercè Rodoreda, La plaça del diamant, Club Editor Jove, 2009.

XXXIII

Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir. Per mi, el suro era un tap. Si no entrava a l’ampolla, després d’haver-la destapada, l’aprimava amb un ganivet com si fes punta a un llapis. I el suro grinyolava. I costava de tallar perquè no era ni dur ni tou. I a l’últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro... perquè, de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si en comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg. Vaig ficar el rellotge en un calaix i vaig pensar que seria per l’Antoni quan seria gran. I no volia pensar que en Quimet era mort. Volia pensar que era com sempre: que era a la guerra i que quan s’acabaria la guerra tornaria amb el mal a la cama i tot ple de forats per dintre dels pulmons i que en Cintet vindria a veure’ns amb els ulls fora del cap, aquells ulls encantats de tan quiets, i amb la boca torta. A la nit, si em despertava, tenia tots els dintres com una casa quan vénen els homes de la conductora i ho treuen tot de lloc. Així estava jo per dintre: amb armaris al rebedor i cadires de potes enlaire i tasses per terra a punt d’embolicar amb paper i ficar en una capsa amb palla i el somier i el llit desfet contra la paret i tot desordenat. Em vaig posar de dol com vaig poder, perquè per en Quimet respectava el dol, així com no el vaig respectar pel meu pare amb l’excusa que tot estava massa capgirat per pensar en dols i coses d’aquestes. I anava pels carrers, bruts i tristos de dies, foscos i blaus a la nit, tota de negre i, al capdamunt, com una taca blanca, la cara que se’m feia menuda.

La Griselda em va venir a veure. A donar-me el pésam, va dir. Duia unes sabates de pell de serp, el portamonedes igual, i un vestit blanc amb flors vermelles. Em va dir que tenia notícies d’en Mateu, que estava bé, perquè encara que cadascú fes la seva vida, havien quedat amics per respecte a la nena. Que mai no hauria pensat que en Quimet i en Cintet, tan criatures, poguessin morir. Era més bonica que mai, més fina, més blanca de pell, més d’aigua verda als ulls, més encalmada, més com les flors que a la nit es tanquen per dormir. Li vaig explicar que tenia el nen en una colònia de nens refugiats i em va mirar amb aquells ulls de menta i va dir que ja el planyia, que no m’ho deia per fer-me amoïnar, però que allò de les colònies era una cosa molt trista.

I sí. La Griselda tenia raó: la colònia era una cosa molt trista... Quan es va acabar el temps que el nen hi havia d’estar, la Julieta va anar a buscar-lo. Era un altre nen. M’havien fet un canvi. Estava inflat, ventrut, amb les galtes rodones, i amb els ossos per cames, torrat de sol, amb el cap pelat, ple de crostes, i amb una vinova al coll. Ni em va mirar. Se’n va anar de seguida al racó de les seves joguines i les va tocar amb la punta del dit com jo havia fet amb els ditets del colom de les llunetes; i la Rita li va dir que no li havia fet malbé res. I mentre ells dos estaven amb les joguines, amb la Julieta ens miràvem i vam sentir que la Rita li deia que el pare havia mort a la guerra, que tothom moria a la guerra i que la guerra era una cosa que matava tothom. Li va preguntar si a la colònia sentien les sirenes... La Julieta, abans de deixar-nos, va dir que ja miraria si em podia dur pots de llet i de carn en conserva. I aquell dia, per sopar, vam menjar entre tots tres una sardina i un tomàquet florit. I si haguéssim tingut gat, no hauria pas trobat l’espina.

I vam dormir junts. Jo al mig i un nen a cada banda. Si havíem de morir, moriríem així. I si a la nit hi havia alerta, i les sirenes ens despertaven, no dèiem res. Ens quedàvem quiets, només escoltant,, i quan tocaven la sirena d’acabament,, si podíem dormíem però no sabíem si estàvem adormits perquè callàvem sempre.

El darrer hivern va ser el més trist. S’enduien els nois de setze anys. I les parets estaven plenes de cartells i jo, que no havia entès aquell cartell que deia que havíem de fer tancs, i que amb la senyora Enriqueta ens havia fet riure tant, si en quedava un tros per alguna paret, ja no em feia riure gens. Hi havia homes molt grans que aprenien de fer la guerra pels carrers. Joves i vells, tothom a la guerra, i la guerra els xuclava i els donava la mort. Moltes llàgrimes, molt mal per dintre i per fora. Alguna vegada pensava en en Mateu. El veia dret al passadís, com si fos de debò, tan de debò que m’espantava, amb els ulls blaus, tot enamorat de la Griselda i sense la Griselda que n’estimava un altre. I aquella veu d’en Mateu quan em va dir que hi havien d’anar tots. I tots s’hi anaren quedant com, a la ratera, les rates. No hi ha més remei. No hi ha més remei. Abans de vendre’m les dues monedes de mossèn Joan, m’ho vaig vendre tot: els llençols brodats, el joc de taula bo, els coberts... m’ho compraven les que treballaven amb mi a l’ajuntament i després s’ho venien i feien negoci. Amb prou feines sí podia comprar per menjar, perquè gairebé no tenia diners i perquè no hi havia menjar. La llet era sense llet. la carn, quan n’hi havia, era de cavall, deien.

I van començar a marxar. L’adroguer de sota deia: mira, mira, tants diaris i tants cartells... apa... apa... a córrer món. I l’últim dia feia vent i feia fred i el vent feia volar els papers esquinçats que omplien els carrers de taques blanques. I el fred a dins del cor era un fred que no s’acabava mai. Com vam viure aquells dies, no ho sé. Entre el temps de marxar els uns i d’entrar els altres, em vaig tancar al pis. La senyora Enriqueta em va dur unes quantes llaunes d’un magatzem de per allà a la vora que els veïns havien esbotzat. No sé qui em va dir que donaven menjar no sé on i vaig anar-hi. No ho sé. Quan vaig tornar-ne, l’adroguer estava al peu de la porta i em va saludar. A la tarda vaig anar a veure la senyora Enriqueta i em va dir que ja havíem fet un pas endavant i que estava segura que tornaríem a tenir rei. I em va donar mitja escarola. I vivíem. Encara vivíem. I jo no sabia res del que passava fins que un dia la senyora Enriqueta va venir a dir-me que sabia del cert que havien afusellat en Mateu al mig d’una plaça i quan jo li vaig preguntar al mig de quina plaça, perquè no sabia què dir, va dir que al mig d’una plaça, però que no sabia al mig de quina plaça, sí, sí, t’ho pots ben creure, els afusellen tots al mig d’una plaça. I el mal fort no em va sortir de dintre fins al cap de cinc minuts i vaig dir baixet com si l’ànima se m’acabés de morir a dins del cor, això no... això no... Perquè no podia ser que en Mateu l’haguessin afusellat allà al mig d’una plaça. ¡No podia ser!, i la senyora Enriqueta em va dir que si hagués sabut que m’ho havia de prendre tan a la valenta, amb tota la sang de la cara perduda, no m’hauria dit res.

Sense feina, sense res a la vista, vaig acabar de vndre’m tot el que tenia: el meu llit de noia, el matalàs del llit de les columnes, el rellotge d’en Quimet que volia donar al nen quan fos gran. Tota la roba. Les copes, les xicres, el bufet... I quan ja no em quedava res, fora d’aquelles monedes que em semblaven sagrades, vaig agafar la vergonya pel coll i me’n vaig anar a casa dels meus amos antics.

El proper 9 d'abril començarem el darrer trimestre d'aquest curs amb la lectura del clàssic medieval anònim, Tristany e Isolda, versió de Pere Danès i Montserrat Morera, Castellnou Edicions LF, 2006. Espero que us agradi. Bones vacances!!!

Rocío Ávila, Conductora del Club de Lectura Fàcil Mestre Martí Tauler de Rubí, 26-3-10