Este blog presenta novedades relativas a los intereses que me mueven por este mundo digital: lecturas, novedades sobre lectura fácil -tema que originó este espacio ya hace unos años-, experiencias docentes y materiales didácticos, y información sobre aspectos de corrección y traducción lingüísticas.

divendres, de setembre 11, 2015

Aire brut, de Lluís Bosch



Aire Brut
Lluís Bosch
Idioma: català
ISBN: 978-84-15900-12-2
Número de pàgines: 224

Barcelona, primavera de 1941. Martín Marín és un jove falangista extremeny que arriba a la ciutat per incorporar-se al cos de policia. Va ple d’ideals i de projectes, i està decidit a participar activament en la construcció de la Nova Espanya. Però allò que troba Marín és una ciutat en runes, miserable i amb les ferides de la guerra encara obertes. Esgarrifat, es topa amb l’estraperlo i la prostitució, que omplen els carrers, i alhora intueix que els vencedors no posen prou energia en el redreçament de la moral. En aquest escenari, li cau a les mans l’encàrrec de resoldre un cas que la policia republicana va deixar obert. Es tracta de l’assassinat d’un ciutadà alemany que està envoltat de misteri i d’enigmes. Per resoldre-ho li caldrà anar a buscar l’inspector republicà que va iniciar la investigació, tancat en un camp de presos. Tots dos s’endinsen en un món de cabarets, tavernes i personatges foscos que sobreviuen com poden enmig del desastre. A poc a poc, el cas esdevé tèrbol, diabòlic i perillós, i els submergirà en un horror antic i poc corrent difícil de desxifrar.
 
Aire brut (2013) és una novel·la estranya, un pèl desconcertant des del punt de vista argumental però conté prou elements interessants per recomanar-la sense cap mena de dubte. Haig de dir que és el primer text que llegeixo de Lluís Bosch i, per tant, no parteixo de cap element comparatiu que em faciliti la tasca de comentar-la. Em perdonareu, doncs, el desconeixement. Això és el que passa quan t’acostes a autors que no havies llegit abans però que porten ja un cert bagatge editorial com és el seu cas i, a més, en un moment dolç per a la seva trajectòria literària com és ara que acaba de sortir al mercat la seva darrera creació, Besòs mar (2015).
 
El contingut del títol impregna les dues-centes pàgines de què consta l’obra. Aquest aire brut de la novel·la t’atrapa involuntàriament fins a deixar-te un gust un tant amarg o poc motivador, d’aquí la meva reserva quan abans deia que trobava aquesta novel·la estranya. Aquest “aire brut” és present sempre, t’envolta inexorablement, doncs, i amaga el sentit del conjunt final. És l’aire brut que respiraven els barcelonins de l’any 1941, en una postguerra dura i decadent, desolada, freda, on convivien els supervivents dels dos bàndols en lluita: els vencedors i els vençuts, tot i que al final t’adones que ni tan sols aquesta separació de “classes” existeix ja quan l’abandó i la destrucció ho envaeix tot. És així com Lluís Bosch ha realitzat una molt bona feina d’ambientació per aconseguir aquest propòsit de ficar-te en el sac de supervivents de la història, i penso que és un dels més grans encerts de la seva escriptura i una de les coses que més reclamo als autors del gènere negre o policíac del moment, malgrat que aquesta obra no s’emmarqui del tot en aquet marc literari del negre o jo no en sàpiga veure les característiques més propugnades per les obres clàssiques que el conformen. És impressionant el coneixement de la ciutat de Barcelona que demostra Bosch, no només quan la descriu en gran part de les seves pàgines, sinó també quan, entre línies, deixa constància d’una acurada tasca de documentació històrica personal, present en el nombrós detall d’establiments d’oci de l’època, del nom dels carrers, de les formes de vida de la gent benestant i del populus més miserable, d’amagatalls molt probablement desapareguts en l’actualitat, etc. Es podria fer perfectament un recorregut literari partint del moviment que realitzen els seus personatges per algunes zones com el Barri Gòtic, la Ribera, Montjuic o Vallvidrera i en resseguiríem les dades clau de la seva trama sense cap tipus de problema. Em sembla fascinant com de bé ha sabut fer tot això Lluís Bosch amb un registre lingüístic, a més, acurat, molt digne, impecable, com pocs aconsegueixen reeixir.
 

L’argument no és el més important aquí; la trama de descobriment d’un assassinat, d’un misteri amagat entre la història, tampoc. El més important són els seus personatges i el moment històric que viuen i de què en són essència, partint del jove falangista Martín Marín però passant per Perezagua, Aguirre i tots els altres: Bosch és capaç de posar-se del costat del bàndol vencedor, fet poc habitual en la literatura que retrata la Guerra Civil i la Postguerra, per caracteritzar un home amb forts ideals, il·lusionista, fidel fervent al llegat del Generalísimo i a la disciplina moral més absoluta, malgrat l’apunt d’algunes febleses que el situen en la més pura realitat humana del moment. Aquest personatge no serà més que una altra víctima, essent aquest el missatge conciliador que se’ns vulgui fer arribar, i els elements fantasmagòrics, un si més no surrealistes, com a nota per a mi desconcertant, allò que fa d’aquesta obra un text original i molt personal. El llenguatge ric que Bosch empra en les llargues descripcions d’ambients, personatges i sentiments/inquietuds –amb l’indiscutible encert de fer parlar en castellà als soldats i dirigents vencedors-, l’ús encertat del llenguatge barroc i sever propi de l’època, present en els textos legals, cartes, informes, ordres judicials..., acosten Bosch a un coneixement profund del registre que ens vol presentar i cal veure’l com un dels elements més importants d’aquest treball seu. El to realista que s’obté de l’ús d’aquest llenguatge concorda perfectament amb aquest “aire brut” on ens vol submergir. La unitat de sentit ja és servida. Ara només falteu vosaltres, lectors, per tancar el guió d’aquesta pel·lícula (i mai millor dit!). Ja esteu trigant a llegir-la!
 
 

3 comentaris: