Aire brut, de Lluís Bosch

Aire Brut
Lluís Bosch
Idioma: català
ISBN: 978-84-15900-12-2
Número de pàgines: 224

Barcelona, primavera de 1941. Martín Marín és un jove falangista extremeny que arriba a la ciutat per incorporar-se al cos de policia. Va ple d’ideals i de projectes, i està decidit a participar activament en la construcció de la Nova Espanya. Però allò que troba Marín és una ciutat en runes, miserable i amb les ferides de la guerra encara obertes. Esgarrifat, es topa amb l’estraperlo i la prostitució, que omplen els carrers, i alhora intueix que els vencedors no posen prou energia en el redreçament de la moral. En aquest escenari, li cau a les mans l’encàrrec de resoldre un cas que la policia republicana va deixar obert. Es tracta de l’assassinat d’un ciutadà alemany que està envoltat de misteri i d’enigmes. Per resoldre-ho li caldrà anar a buscar l’inspector republicà que va iniciar la investigació, tancat en un camp de presos. Tots dos s’endinsen en un món de cabarets, tavernes i personatges foscos que sobreviuen com poden enmig del desastre. A poc a poc, el cas esdevé tèrbol, diabòlic i perillós, i els submergirà en un horror antic i poc corrent difícil de desxifrar.

 

Aire brut (2013) és una novel·la estranya, un pèl desconcertant des del punt de vista argumental però conté prou elements interessants per recomanar-la sense cap mena de dubte. Haig de dir que és el primer text que llegeixo de Lluís Bosch i, per tant, no parteixo de cap element comparatiu que em faciliti la tasca de comentar-la. Em perdonareu, doncs, el desconeixement. Això és el que passa quan t’acostes a autors que no havies llegit abans però que porten ja un cert bagatge editorial com és el seu cas i, a més, en un moment dolç per a la seva trajectòria literària com és ara que acaba de sortir al mercat la seva darrera creació, Besòs mar (2015).

 

El contingut del títol impregna les dues-centes pàgines de què consta l’obra. Aquest aire brut de la novel·la t’atrapa involuntàriament fins a deixar-te un gust un tant amarg o poc motivador, d’aquí la meva reserva quan abans deia que trobava aquesta novel·la estranya. Aquest “aire brut” és present sempre, t’envolta inexorablement, doncs, i amaga el sentit del conjunt final. És l’aire brut que respiraven els barcelonins de l’any 1941, en una postguerra dura i decadent, desolada, freda, on convivien els supervivents dels dos bàndols en lluita: els vencedors i els vençuts, tot i que al final t’adones que ni tan sols aquesta separació de “classes” existeix ja quan l’abandó i la destrucció ho envaeix tot. És així com Lluís Bosch ha realitzat una molt bona feina d’ambientació per aconseguir aquest propòsit de ficar-te en el sac de supervivents de la història, i penso que és un dels més grans encerts de la seva escriptura i una de les coses que més reclamo als autors del gènere negre o policíac del moment, malgrat que aquesta obra no s’emmarqui del tot en aquet marc literari del negre o jo no en sàpiga veure les característiques més propugnades per les obres clàssiques que el conformen. És impressionant el coneixement de la ciutat de Barcelona que demostra Bosch, no només quan la descriu en gran part de les seves pàgines, sinó també quan, entre línies, deixa constància d’una acurada tasca de documentació històrica personal, present en el nombrós detall d’establiments d’oci de l’època, del nom dels carrers, de les formes de vida de la gent benestant i del populus més miserable, d’amagatalls molt probablement desapareguts en l’actualitat, etc. Es podria fer perfectament un recorregut literari partint del moviment que realitzen els seus personatges per algunes zones com el Barri Gòtic, la Ribera, Montjuic o Vallvidrera i en resseguiríem les dades clau de la seva trama sense cap tipus de problema. Em sembla fascinant com de bé ha sabut fer tot això Lluís Bosch amb un registre lingüístic, a més, acurat, molt digne, impecable, com pocs aconsegueixen reeixir.

 

L’argument no és el més important aquí; la trama de descobriment d’un assassinat, d’un misteri amagat entre la història, tampoc. El més important són els seus personatges i el moment històric que viuen i de què en són essència, partint del jove falangista Martín Marín però passant per Perezagua, Aguirre i tots els altres: Bosch és capaç de posar-se del costat del bàndol vencedor, fet poc habitual en la literatura que retrata la Guerra Civil i la Postguerra, per caracteritzar un home amb forts ideals, il·lusionista, fidel fervent al llegat del Generalísimo i a la disciplina moral més absoluta, malgrat l’apunt d’algunes febleses que el situen en la més pura realitat humana del moment. Aquest personatge no serà més que una altra víctima, essent aquest el missatge conciliador que se’ns vulgui fer arribar, i els elements fantasmagòrics, un si més no surrealistes, com a nota per a mi desconcertant, allò que fa d’aquesta obra un text original i molt personal. El llenguatge ric que Bosch empra en les llargues descripcions d’ambients, personatges i sentiments/inquietuds –amb l’indiscutible encert de fer parlar en castellà als soldats i dirigents vencedors-, l’ús encertat del llenguatge barroc i sever propi de l’època, present en els textos legals, cartes, informes, ordres judicials..., acosten Bosch a un coneixement profund del registre que ens vol presentar i cal veure’l com un dels elements més importants d’aquest treball seu. El to realista que s’obté de l’ús d’aquest llenguatge concorda perfectament amb aquest “aire brut” on ens vol submergir. La unitat de sentit ja és servida. Ara només falteu vosaltres, lectors, per tancar el guió d’aquesta pel·lícula (i mai millor dit!). Ja esteu trigant a llegir-la!

 

 

Els silencis dels pactes, de Marc Moreno

Autor: Marc Moreno
Editorial: Llibres del Delicte
Gènere: Novel·la Negra
Any d'edició: 2014
SINOPSIS

Barcelona, primavera de 1941. Martín Marín és un jove falangista extremeny que arriba a la ciutat per incorporar-se al cos de policia. Va ple d’ideals i de projectes, i està decidit a participar activament en la construcció de la Nova Espanya. Però allò que troba Marín és una ciutat en runes, miserable i amb les ferides de la guerra encara obertes. Esgarrifat, es topa amb l’estraperlo i la prostitució, que omplen els carrers, i alhora intueix que els vencedors no posen prou energia en el redreçament de la moral. En aquest escenari, li cau a les mans l’encàrrec de resoldre un cas que la policia republicana va deixar obert. Es tracta de l’assassinat d’un ciutadà alemany que està envoltat de misteri i d’enigmes. Per resoldre-ho li caldrà anar a buscar l’inspector republicà que va iniciar la investigació, tancat en un camp de presos. Tots dos s’endinsen en un món de cabarets, tavernes i personatges foscos que sobreviuen com poden enmig del desastre. A poc a poc, el cas esdevé tèrbol, diabòlic i perillós, i els submergirà en un horror antic i poc corrent difícil de desxifrar.

Com el lector d’aquest bloc haurà pogut comprovar, les últimes entrades guarden relació amb lectures classificades com de gènere negre o policíac i així és. Haig de dir que és un gènere força desconegut per mi i m’estic enganxant de forma vertiginosa, amb l’alegria de saber que la literatura catalana actual compta amb uns bons referents i una nòmina prou elevada d’escriptors que la conreen i que se’n surten excel·lentment. Però, com que jo sóc una dona molt exigent i optimista, crec que hem d’anar més enllà.

Des de sempre, i segons la meva humil opinió, la novel·la policíaca ha estat considerada un gènere menor dins la nòmina de textos que conformen la literatura d’una parla concreta, amb més o menys sort segons els països. Dir això potser és una banalitat però tots podem estar d’acord en què aquest tipus de literatura et cau a les mans per primera vegada quan ets jove i és, potser, la que t’acosta després a altres formats molt més elaborats, més cultes, més difícils de pair, per entendre’ns. Per què? Per què ha de ser així? I és així realment o no? Vol dir això que aquest gènere és considerat inferior, que no ens hem de preocupar d’elevar-lo per demostrar-ne les seves capacitats i virtuts estrictament literàries?

Aquest aspecte del gènere negre em preocupa i ha centrat la meva atenció perquè alguns lectors busquen només l’entreteniment quan es decideixen per aquest tipus de llibres i em sembla que és un gran error. La literatura negra no només ha de divertir-nos i ajudar a passar l’estona: ha de fer-nos pensar, ha d’acostar-nos a la ment del corrupte o criminal que actua com a protagonista en aquella història, ha de fer entendre els mecanismes pels quals allò s’ha esdevingut i d’aquella manera i no d’una altra, i quines en són les conseqüències. Si ens limitem a narrar uns fets de forma lineal sense aprofundir en els mecanismes que ens han dut a prendre aquella decisió, la història serà una simple anècdota i no un model de coneixement a què tota novel·la hauria d’aspirar. Tinc grans aspiracions per a la meva literatura i m’agradaria motivar els nostres escriptors a pensar realment si el que es vol oferir és una història que es vengui com a xurros perquè ha arribat al lector per la seva senzillesa –encara que sigui amb dignitat- o volem formar lectors intel·ligents, competents a nivell lingüístic i amb ganes d’interactuar en una història que molt bé pot fer-se-la seva perquè hi actua voluntàriament, implicant-se en el desenvolupament de la trama i en la resolució del problema que s’estigui abordant.

I us preguntareu: a què ve tot això? Doncs tot aquest discurs que he fet m’he atrevit a introduir-lo en aquesta ressenya de El silenci dels pactes perquè considero el Marc Moreno un valent, en molts aspectes, un activista sense por, i això, en els moments que vivim, és una gran virtut. El Marc té les idees clares, va avançant en el seu projecte com a narrador i editor, i aconsegueix allò que es proposa amb garanties però crec que encara hi pot fer més, la seva escriptura així ho indica. Té publicades dues novel·les més en aquesta categoria negra, Cabdills (2011) i Independència d’interessos (20013) que tinc pendents de llegir però que sembla ser que aborden ja els temes clau de la seva escriptura: la set de poder, la corrupció política però la corrupció que assalta també la societat poc honesta de la nostra actualitat, el xantatge, el masclisme, la immigració, etc., presents a El silenci dels pactes i que configuren clarament el seu desig de denúncia social.

El llibre el configuren 31 capítols curts que es poden llegir ràpidament perquè són àgils i directes i la brevetat accelera l’entramat d’accions i relacions entre els personatges que conformen la història. Aquest, penso, és un dels elements més aconseguits del llibre, el fet que fa enganxar el lector a la trama que es pretén descriure i el fet que no hi hagi massa “palla” entremig, que es vagi directament al centre d’atenció de la novel·la. Moreno ja ha deixat clar en alguna entrevista que això és el que realment li interessa fer malgrat que, potser, són massa curts, aquests capítols, que els podia haver desenvolupat una mica més, creant ambient, posant el lector en antecedents sobre els moviments mentals dels personatges, sobre les seves cabòries internes inherents al gènere humà. I és que hi ha un moment al llibre, que jo situaria cap al capítol vintè, en què hi ha un cert canvi, que a l’acció s’hi suma un major aprofundiment psicològic dels personatges moguts pels fets que els cauen a sobre i que comporta, també, un augment de la intriga, i aquest fet demostra que Moreno ho pot fer, que en pot treure més suc si s’ho proposa, però que també ho hauria d’haver fet abans i n’hagués sortit guanyant. En aquest sentit un capítol com el vint-i-vuitè em sembla un bon exemple, i el personatge de l’August un dels que més complexitat ha adquirit al llarg de la novel·la, malgrat que la seva caracterització sigui un pèl caricaturitzada.

Així, al primer capítol de El silencis dels pactes Moreno ja deixa l’argument sobre la taula i dos dels seus personatges més rellevants, i a cada nou capítol anirà avançant en la presentació dels diferents fets i actors que hi tenen presència, de forma progressiva i complicant els elements que els lliguen atzarosament sense ni tan sols imaginar-s’ho. Precisament el fet que l’argument ja es plantegi al principi de la novel·la fa pensar que potser no serà el més important, que el més rellevant serà com es descobreix la veritat de la intriga policial i el procés d’aquesta investigació, a la manera, diguem-ne, tradicional (bé, penso que això és el que el lector espera, si més no) i ben bé aquí també trobo algunes mancances: la Mossa investigadora del cas, la Núria Torrent, ajudada després per la Gemma Fàbregas, té poca entitat, em sembla poc creïble la seva manera d’abordar el cas tot i que hi pugui haver alguna altra intenció per part de l’autor en aquesta manera de retratar-la. També la reacció de la periodista a l’abús de poder del seu cap i la vexació a què se sent sotmesa em sembla feble, poc real. En general hi manca una mica de credibilitat en el retrat de les situacions i en la caracterització dels personatges, sobretot partint del text mateix, dels diàlegs en què tota la trama es va revelant, però al seu favor hi ha la manera sàvia d’introduir els valors ètics i morals en l’evolució dels personatges, saber plasmar la rigidesa dels estaments socials i polítics de la nostra societat i el poder que sustenten, malgrat les conseqüències funestes que per a ells es puguin desencadenar, construint, així, el creixement moral que aconsegueixen reeixir alguns d'aquests personatges, en una Mataró real elevada a ciutat de novel·la on la violència física i verbal també són possibles com a qualsevol ciutat on visquin els lectors, és a dir, nosaltres. A més a més, proposar una aventura homosexual, fer veure com sobreviuen algues persones en la lluita diària que constitueix la vida i aconseguir alguns dels reptes que ens planteja la vida són altres dels ingredients que trobareu en aquesta cita literària que des d'aquí us convido a tastar, sense més.

Els silencis dels pactes és una novel·la criminal, de misèries i dubtes humans que condueixen a la fatalitat. Crec que Marc Moreno té tot el potencial per crear partint de la seva destresa com a periodista, com a coneixedor d’aquestes altres “realitats" que pocs aconsegueixen plasmar en el paper i ho continuarà fent perquè ingeni no li falta. Gràcies, Marc, per la feina feta! I endavant les atxes!

La dona de gris, d'Anna Maria Villalonga

Autora: Anna Maria Villalonga

Títol: La dona de gris

Ed. Llibres del delicte

ISBN: 978-84-941064-6-0 

La dona no tenia cap atractiu especial. NI alta ni baixa, ni guapa ni lletja, ni jove ni gran. Un personatge gris enmig de la massa grisa. Amb un mocador al coll.

Tot va començar com un joc per conjurar la rutina. No se li va acudir que, de vegades, els jocs se’ns escapen de les mans, impossibles de controlar.

Una dona com qualsevol altra i un home que l’assetja. Una persecució apassionant en una novel·la intensa, plena de profunditat psicològica i de girs inesperats. Un viatge a l’interior d’uns personatges aparentment anodins superats cruelment per la realitat que els envolta.

Text de la contraportada de La dona de gris.

L’Anna Maria Villalonga fa justícia, amb majúscules, a la novel·la guanyadora del Premi València Negra 2015, La dona de gris, i això que acabo de dir no ho entendreu pas fins que arribeu al final de la novel·la. I és que potser he fet mal fet de començar a parlar pel final però certament m’ha sorprès moltíssim el gir que ha aconseguit la Villalonga al llarg de les cent seixanta pàgines de què consta el llibre. Si llegiu el text de la contraportada que teniu més amunt o la ressenya de la Margarida Aritzeta veureu molt bé els antecedents i entendreu potser una mica millor les meves paraules. Es fa una mica difícil parlar d’aquesta novel·la sense descriure el seu argument i no donar pistes que poden, llavors, entorpir la immersió del lector. Prefereixo, doncs, fer-ne cinc cèntims, sense parlar massa directament dels fets importants però intentant captivar la vostra atenció, ho això espero.

La novel·la es compon d’una citació, un preàmbul, divuit capítols i un epíleg, una estructura treballada en una quantitat raonable de pàgines que es poden llegir d’un cop perquè de seguida t’atrapa la història. Tot té una raó de ser: la bellíssima cita de Mercè Rodoreda amb què s’obre el llibre col·loca el mirall com a símbol de tot el text, un mirall que serà present a la primera part de la trama de forma més clara –i ja en veureu la importància- però que anirà perdent pes i serà anul·lat definitivament al final del llibre pel propi narrador-protagonista quan ja sigui un ésser retrobat amb si mateix, complet, viu, amb fesomia pròpia, que no necessita ningú que el jutgi ni l’amenaci constantment perquè ha aconseguit el somni que s’hi amagava al darrere. Així, si al principi no era capaç de contemplar-s’hi massa estona, al capítol dotzè ho farà amb una seguretat espaterrant dient-li directament a la cara “Xaval, ja no em fas por!”, (pàg. 165). Les referències literàries i el treball metaliterari, doncs, són constants i al Preàmbul llegim una cita de Paul Valéry no gens menyspreable: “Un home sol sempre està en mala companyia” com si d’un advertiment o una lliçó es tractés, i que atorga més intriga, o una empenta, si més no, a allò que ha de venir a continuació. És curiós constatar com el mateix protagonista és un àvid lector, sempre ho ha estat, a més d’aficionat al cinema –com l’autora!- i aquesta confirmació la té ben assumida quan ell mateix es veu com una figura de ficció, com un ésser inventat, no real, que ha d’escriure –però alhora viure- una història encara pendent de ser forjada. I això és el que farà: construir la seva obra, posant-la sobre el paper, creant-la a mesura que s’esdevenen els fets i bolcant-la sobre tres llibretes de colors ben diferents (gris, negre i taronja) en una relació cromàtica ascendent amb els nous sentiments que va experimentant i altres que va deixant enrere com a agent d’aquesta acció que és necessari dur a terme i que el va enfortint com a persona. Però a més a més aquesta ficció que es va inventant té uns clars paral·lelismes amb clàssics del cinema negre o de la literatura universal com ara La finestra indiscreta (1954) o Vértigo (De entre los muertos, 1958)), d’Alfred Hitchcock; Què fou de baby Jane (1962), de Robert Aldrich; Un dels nostres (1990), de Martin Scorsese o Gran Torino (2008) de Clint Eastwood, pel que fa al cinema, o amb sèries com Breaking Bad. Pel que fa als referents literaris, Mrs. Dalloway, de Wirginia Woolf, o Oscar Wilde són alguns dels models en què es reflecteix el protagonista i que l’ajuden a comprendre la realitat malgrat que no s’ho cregui ni ell en alguna ocasió. Llegiu, si no, aquest text que us copio a mode de síntesi:

"[...] Jo fa mesos que estic espiant aquesta família. Els segueixo pertot arreu, a peu, en metro, en taxi. Mai no vaig conèixer la Glòria, mai. No hi vaig parlar ni un sol cop. Tot va ser culpa d’un mocador, sap? D’un mocador perdut. Bé, i de la meva... Com li explicaria? Bogeria, avorriment, confusió mental...? No li sabria dir. Però vostè, que llegeix tant, potser m’entendrà. Sóc una mena de Don Quijote d’estar per casa, jo. No pateixi, no tinc cavall, ni llança, ni escuder. No sóc gaire valent, tampoc. Però sí que m’agrada viure la ficció. Potser tinc esquizofrènia, ara que hi penso. Dissociació de personalitat. De vegades m’he vist com un James Stewart. O com un Hamphrey Bogart...S’ho imagina? Bogart? Sembla mentida, oi? Doncs és així. Tal com li dic. Sóc un sonat. [...]," pàg. 126.

La mort, el suïcidi més concretament, i tot allò que comporta la negació de la pròpia vida, l’anul·lació completa de l’ésser i el gir que suposa per a la vida del protagonista i dels altres personatges serà, així, el motor clau d’on surti la teranyina d’aquesta obra però l’autodestrucció, el “des-viure/no viure/morir” -com dirà ell- serà allò que el mourà definitivament a exercir el paper que li ha tocat en sort en aquesta obra i en aquest sentit el personatge de Mrs. Dalloway em sembla fonamental en aquesta successió de paral·lelismes.

Des d’un punt de vista narratiu, la història comença, si se’m permet l’atreviment, feblement, sense energia –però fet a consciència per l’Anna Maria Villalonga, que quedi clar!- en paral·lel amb el retrat de l’existència sòrdida i nefasta de la quotidianitat del protagonista. Ell és un simple autòmat, sense present ni futur, sense aspiracions ni rutines preestablertes, però aviat hi haurà un canvi, acompanyat de l’exaltació i el desig de moviment que podem situar a partir del capítol setè, en concordança amb el canvi que van experimentant els fets de la trama i l’ús de tècniques inexistents fins al moment com ara el diàleg que prendrà a partir d’ara un cert relleu. A més a més, a partir del capítol onzè la novel·la adquireix un color i dimensions nous amb l’aparició d’un altre personatge, el desencadenant definitiu de tota la trama. I és aquest color –el joc de colors, millor dit- un dels trets més rellevants de La dona de gris. Uns colors que es veuen sovint menystinguts pel retrat autodestructiu de la realitat que envolta alguns barris marginals de la ciutat (de qualsevol ciutat però que molt bé podria ser Barcelona) i que deixen aflorar els temes que l’Anna Maria Villalonga vol criticar amb mà dura com són la droga, la prostitució, la desprotecció dels menors, el maltractament masclista o l’aïllament voluntari a què se sotmeten algunes persones. Aquest és, en essència, l’aspecte social imprescindible en tota obra de gènere policíac que veiem desenvolupat a la segona part de La dona de gris i allò contra que ha de lluitar l’heroi d’aquesta història, quan és incapaç d’acceptar algunes de les situacions d’aquest món inhumà tot just descobert i situat en un temps de crisi, a l’època de Nadal. La solució al “problema” a què s’haurà d’enfrontar el farà sentir-se immensament feliç, malgrat situar-se en l’esfera del crim, perquè finalment ha assolit el repte d’esdevenir un ésser actuant que, a més, tindrà mòbil. El diari on desa anotats tots els detalls d’aquesta trama seran la prova irrefutable que, finalment, s’ha fet justícia.

Resumint: La dona de gris és el retrat viu de la sordidesa de molts dels éssers humans de la societat actual que busquen un sentit a la vida maquinant emocions o formes de sentir-se útils malgrat les conseqüències. Realitat i ficció es confonen, certament però, hi ha res més exquisit que sentir-se alliberat per una història amb fort contingut psicològic-introspectiu i que, a més, et traslladi a una persecució trepidant pels racons més obscurs del comportament humà? En teniu el camí... les pistes... només heu d'actuar...

L'amant xinès, de Margarida Aritzeta

L’amant xinès
Autora: Margarida Aritzeta
Pàgines: 286
Enquadernació: rústica amb solapa.
Mides: 14 x 21 cm
ISBN: 978-84-941064-8-4

L’escriptora Margarida Aritzeta torna a la novel·la negra vint anys després de l’última obra de gènere que va publicar a principis dels noranta formant part del grup Ofèlia Dracs. I ho fa amb L’amant xinès, la primera novel·la de la sèrie de la inspectora Mina Fuster, personatge creat per al recull de relats Elles també maten (Llibres del Delicte, 2013), que investiga una sèrie de crims al Camp de Tarragona relacionats amb la construcció del complex BCN World.

Dos captaires apareixen morts en un molí abandonat. Dies després troben el cadàver d’una xinesa disfressada. Crims racials? La investigació de la inspectora Mina Fuster i el seu equip de la comissaria del Camp de Tarragona apunta a un misteriós amant xinès amb qui la morta s’havia promès. Però ningú no sap res d’aquest home, que ha esborrat totes les traces de la seva presència al lloc dels fets. Un viatge de negocis a la Xina que la dona va fer, tot just abans de morir, acompanyant un grup d’empresaris i polítics relacionats amb la construcció del complex BCN World pot aportar llum en un cas on tothom amaga la seva veritable cara.

Informacó extreta de la pàgina de l'editorial Llibres del delicte: http://llibresdeldelicte.com/?page_id=473

"De vegades sento una veu que m’empipa, és com si fos jo mateixa i alhora fos una altra que té ganes de barallar-se amb mi. (…) Has d’aprendre a tenir-la a favor teu, aqueta veueta –li va explicar el noi-, llavors tindràs les idees de dues persones en lloc de ser-ne una de sola amb una sola idea."

L'amant xinès, pàg.163.

Presentar un referent de les nostres lletres catalanes com és la Margarida Aritzeta és una missió impossible a hores d’ara perquè el lector d’aquest bloc trobarà nombrosíssimes referències a la xarxa sobre la seva trajectòria intel·lectual i literària que el situaran molt millor que no pas ho pugui fer jo, però és un deute moral per a mi, tot un repte per dir-ho d’alguna manera, definir algunes de les impressions que l’última obra per ella publicada, L’amant xinès, m’ha suscitat ja que el seu retorn al gènere negre ha estat tot un èxit i la seva lectura molt ben acceptada pel públic lector, fet que corrobora la seva expertesa i maduresa en l’ofici d’escriure. La meva aproximació, però, abordarà aquells aspectes no tan tractats per algunes de les ressenyes llegides a la xarxa ja que no és intenció meva repetir-me, ans al contrari, aportar un toc de color a aquesta proposta de lectura cent per cent i més recomanable.

A L’amant xinès allò que Margarida Aritzeta persegueix és la recerca de la veritat, però no només la veritat del crim subjacent a qualsevol novel·la de tema policíac sinó la veritat que envolta i fereix els homes i dones d’aquesta història que són alhora personificació dels éssers quotidians de la nostra més crua quotidianitat. Per aquest motiu l’heroi d’aquesta trama és la inspectora Mina Fuster però també ho és la seva mare, l’Elena, el sergent Pere Serra o l’inspector Milans del Bosch. La vida dels personatges impregnen les pàgines d’aquest text i, malgrat sembli anar en contra del centre d’interès de la novel·la –la resolució del crim-, no és més que la seva pròpia raó d’ésser: el fet important no és tant el final com el transcurs de la novel·la, la investigació en sí mateixa, i per aquest motiu la inspectora és el seu personatge emblemàtic, l’habilitat que té per arribar a esbrinar el cas i el veritable culpable. La trama existeix perquè existeix ella, sinó no tindríem història pròpiament dita. Malgrat que esperem l’aplicació d’un mètode científic, racional, per aclarir els fets, hi predomina la sensualitat, el sentit de l’humor, la perspicàcia i la ironia, i la forma intel·ligent de solucionar els afers del dia a dia com si d’una qüestió de supervivència es tractés. La magnífica “veu interior” de la protagonista és l’exemple més clar de tot això que acabo de dir i una mostra més del fet que la Margarida vol anar més enllà del fet d’explicar-nos simplement una història. Vol aprofundir en la psicologia dels personatges i aquest tret m’interessa especialment, amb un llenguatge del tot realista però amb intensos tons de plasticitat derivats de la seva atracció pel detall, per la bella i acurada descripció dels espais on transcorre la història però també dels espais interiors dels seus actors i el punt de suspens, d’intriga, que es respira en tots els elements que configuren l’obra.

Si amb tot això no en teníem prou, Margarida Aritzeta treu profit del seu bagatge intel·lectual per demostrar-nos els seus coneixements d’història de la ciutat de Tarragona i de l’actualitat política i social del nostre temps submergint-nos en el retrat d’una societat en crisi, on les màfies tenen el poder i les institucions públiques pequen de ser una mica corruptes. La crítica social hi és com a element clàssic d’aquest registre però acostada al lector amb la picada d’ullet malèvola i pícara, oferint-nos-la lentament i progressiva, com algú ha dit "sense presses" amb l'únic objectiu de fer-nos gaudir del viatge. Estic segura que és en aquest entreteniment en què cau l'autora a l'hora d'oferir-nos la seva trama que hi tenim la vàlua d'aquest text. Us aconsello llegir-lo amb calma, gaudint de tots i cadascun dels mots que ella col·loca pertinentment i descobrir els petits detalls de les "altres" històries que s'hi amaguen. El producte no us decebrà pas.

I la mort em parlava, de Noemi Bagés

I LA MORT EM PARLAVA
Editorial Barcanova
Col•lecció Antaviana Nova

Tot just acabades de traslladar a Tarragona, la doctora Olga Puig i la Txell, la seva filla de disset anys, mantenen una relació difícil i tensa.

La doctora Olga, vídua del periodista Òscar Dalmau, que es va ofegar en caure al mar durant una curta travessia amb el seu veler, rep la trucada inesperada d’un notari de Buenos Aires, que la cita per a la lectura de les últimes voluntats del senyor Carlos Camacho Villa. Aquesta estranya circumstància fa que la relació entre mare i filla es faci encara més insuportable.

El difícil encaix de la vida de la Txell a la nova escola es veu alleujat, però, per la presència d’un noi amb el qual estableix una relació d’amistat. Aquesta relació farà que el pare del xicot i la mare de la Txell acabin trobant-se en situacions molt diverses. Amb tot, el rerefons del misteriós testament d’en Carlos Camacho i l’aparició d’una violenta banda de narcotraficants, encapçalada per un tal Duce, complicarà en extrem la vida de l’Olga i la Txell.

Es tracta d’una història intensa, plena de tensió emocional, de desavineneces i patiments, de passats tèrbols i revenges, però també de retrobaments i de noves oportunitats... De la capacitat que podem tenir les persones de trobar sentit a la vida, encara que de vegades sembli difícil.

Extret de http://www.noemibages.cat/ressenya02.htm

 ***

Triar un bon llibre per als alumnes de 1r de l’ESO no és tasca fàcil però tampoc impossible i amb aquesta lectura de ben segur quedaran satisfets. I la mort em parlava, de Noemi Bagés, interessa fins i tot els lectors adults, ja que proposa alguns dels temes que més afecten les relacions pares-fills en etapa adolescent, conté una trama tota plena d’intrigues i sorpreses i, a més a més, es llegeix ràpidament per la seva forma directa i ràpida d’introduir-nos en l’acció i narració dels fets. 

PROPOSTA DE TREBALL

La proposta que he seguit amb els meus alumnes a classe és la següent:

1. Dedicar mitja hora setmanal a la lectura del llibre de lectura trimestral. A l'altra mitja hora fèiem un dictat preparat i començàvem primer per aquesta última tasca perquè, si el fèiem ràpid, encara ens quedava una mica més de temps per llegir.
2. Temporitzar la lectura dels capítols o unitats quan el llibre no en té de marcats físicament. Si l'alumne n'ha fet una primera lectura a casa, és més fàcil capir-ne els detalls i entendre'n el contingut i desenvolupament de l'obra.
3. No cal dir que el professor s'ha d'haver llegit -i preparat- abans la lectura. Jo sempre preparo bateries de preguntes de comprensó lectora i de lèxic per anar comentant en el transcurs de la lectura.
4. És important que l'alumne "faci els deures" i tothom hagi llegit el capítol que toca amb anterioritat. Així, es pot fer una lectura en veu alta per torns, fer-ne un resum d'allò llegit en la sessió anterior i fer prediccios del que succeirà, mostrar opinions, etc., treballant -a més a més- la comprensió oral.
5. Sovint els alumnes demanen llegir en silenci, l'opció de la lectura en veu alta no hauria de ser l'exclusiva i s'ha de respectar la necessitat dels lectors de llegir de forma autònoma. Es poden pactar sessions de lectura individual o establir un calendari de lectura.
6. L'avaluació, com és habitual en els centres d'ESO i BATXILLERAT, sol ser en forma d'examen. Per als alumnes de 1r, i concretament per a aquesta novel·la, jo faig una bateria de preguntes amb resposta múltiple (15 preguntes en total, que abordin els personatges, els espais de la novel·la i la trama) i tot seguit una segona part on, a través de la transcripció d'un fragment extret del text, es demai a què es refereix, què passa abans i/o després i es faci una redacció de 5-6 línies aportant una opinió personal.Del que es tracta és de que l'alumne demostri que ha llegit el llibre, que el coneix.