Este blog presenta novedades relativas a los intereses que me mueven por este mundo digital: lecturas, novedades sobre lectura fácil -tema que originó este espacio ya hace unos años-, experiencias docentes y materiales didácticos, y información sobre aspectos de corrección y traducción lingüísticas.

dissabte, d’agost 22, 2015

La dona de gris, d'Anna Maria Villalonga


Autora: Anna Maria Villalonga
Títol: La dona de gris
Ed. Llibres del delicte
ISBN: 978-84-941064-6-0 

La dona no tenia cap atractiu especial. NI alta ni baixa, ni guapa ni lletja, ni jove ni gran. Un personatge gris enmig de la massa grisa. Amb un mocador al coll.

Tot va començar com un joc per conjurar la rutina. No se li va acudir que, de vegades, els jocs se’ns escapen de les mans, impossibles de controlar.

Una dona com qualsevol altra i un home que l’assetja. Una persecució apassionant en una novel·la intensa, plena de profunditat psicològica i de girs inesperats. Un viatge a l’interior d’uns personatges aparentment anodins superats cruelment per la realitat que els envolta.
Text de la contraportada de La dona de gris.

L’Anna Maria Villalonga fa justícia, amb majúscules, a la novel·la guanyadora del Premi València Negra 2015, La dona de gris, i això que acabo de dir no ho entendreu pas fins que arribeu al final de la novel·la. I és que potser he fet mal fet de començar a parlar pel final però certament m’ha sorprès moltíssim el gir que ha aconseguit la Villalonga al llarg de les cent seixanta pàgines de què consta el llibre. Si llegiu el text de la contraportada que teniu més amunt o la ressenya de la Margarida Aritzeta veureu molt bé els antecedents i entendreu potser una mica millor les meves paraules. Es fa una mica difícil parlar d’aquesta novel·la sense descriure el seu argument i no donar pistes que poden, llavors, entorpir la immersió del lector. Prefereixo, doncs, fer-ne cinc cèntims, sense parlar massa directament dels fets importants però intentant captivar la vostra atenció, ho això espero.

La novel·la es compon d’una citació, un preàmbul, divuit capítols i un epíleg, una estructura treballada en una quantitat raonable de pàgines que es poden llegir d’un cop perquè de seguida t’atrapa la història. Tot té una raó de ser: la bellíssima cita de Mercè Rodoreda amb què s’obre el llibre col·loca el mirall com a símbol de tot el text, un mirall que serà present a la primera part de la trama de forma més clara –i ja en veureu la importància- però que anirà perdent pes i serà anul·lat definitivament al final del llibre pel propi narrador-protagonista quan ja sigui un ésser retrobat amb si mateix, complet, viu, amb fesomia pròpia, que no necessita ningú que el jutgi ni l’amenaci constantment perquè ha aconseguit el somni que s’hi amagava al darrere. Així, si al principi no era capaç de contemplar-s’hi massa estona, al capítol dotzè ho farà amb una seguretat espaterrant dient-li directament a la cara “Xaval, ja no em fas por!”, (pàg. 165). Les referències literàries i el treball metaliterari, doncs, són constants i al Preàmbul llegim una cita de Paul Valéry no gens menyspreable: “Un home sol sempre està en mala companyia” com si d’un advertiment o una lliçó es tractés, i que atorga més intriga, o una empenta, si més no, a allò que ha de venir a continuació. És curiós constatar com el mateix protagonista és un àvid lector, sempre ho ha estat, a més d’aficionat al cinema –com l’autora!- i aquesta confirmació la té ben assumida quan ell mateix es veu com una figura de ficció, com un ésser inventat, no real, que ha d’escriure –però alhora viure- una història encara pendent de ser forjada. I això és el que farà: construir la seva obra, posant-la sobre el paper, creant-la a mesura que s’esdevenen els fets i bolcant-la sobre tres llibretes de colors ben diferents (gris, negre i taronja) en una relació cromàtica ascendent amb els nous sentiments que va experimentant i altres que va deixant enrere com a agent d’aquesta acció que és necessari dur a terme i que el va enfortint com a persona. Però a més a més aquesta ficció que es va inventant té uns clars paral·lelismes amb clàssics del cinema negre o de la literatura universal com ara La finestra indiscreta (1954) o Vértigo (De entre los muertos, 1958)), d’Alfred Hitchcock; Què fou de baby Jane (1962), de Robert Aldrich; Un dels nostres (1990), de Martin Scorsese o Gran Torino (2008) de Clint Eastwood, pel que fa al cinema, o amb sèries com Breaking Bad. Pel que fa als referents literaris, Mrs. Dalloway, de Wirginia Woolf, o Oscar Wilde són alguns dels models en què es reflecteix el protagonista i que l’ajuden a comprendre la realitat malgrat que no s’ho cregui ni ell en alguna ocasió. Llegiu, si no, aquest text que us copio a mode de síntesi:

"[...] Jo fa mesos que estic espiant aquesta família. Els segueixo pertot arreu, a peu, en metro, en taxi. Mai no vaig conèixer la Glòria, mai. No hi vaig parlar ni un sol cop. Tot va ser culpa d’un mocador, sap? D’un mocador perdut. Bé, i de la meva... Com li explicaria? Bogeria, avorriment, confusió mental...? No li sabria dir. Però vostè, que llegeix tant, potser m’entendrà. Sóc una mena de Don Quijote d’estar per casa, jo. No pateixi, no tinc cavall, ni llança, ni escuder. No sóc gaire valent, tampoc. Però sí que m’agrada viure la ficció. Potser tinc esquizofrènia, ara que hi penso. Dissociació de personalitat. De vegades m’he vist com un James Stewart. O com un Hamphrey Bogart...S’ho imagina? Bogart? Sembla mentida, oi? Doncs és així. Tal com li dic. Sóc un sonat. [...]," pàg. 126.

La mort, el suïcidi més concretament, i tot allò que comporta la negació de la pròpia vida, l’anul·lació completa de l’ésser i el gir que suposa per a la vida del protagonista i dels altres personatges serà, així, el motor clau d’on surti la teranyina d’aquesta obra però l’autodestrucció, el “des-viure/no viure/morir” -com dirà ell- serà allò que el mourà definitivament a exercir el paper que li ha tocat en sort en aquesta obra i en aquest sentit el personatge de Mrs. Dalloway em sembla fonamental en aquesta successió de paral·lelismes.

Des d’un punt de vista narratiu, la història comença, si se’m permet l’atreviment, feblement, sense energia –però fet a consciència per l’Anna Maria Villalonga, que quedi clar!- en paral·lel amb el retrat de l’existència sòrdida i nefasta de la quotidianitat del protagonista. Ell és un simple autòmat, sense present ni futur, sense aspiracions ni rutines preestablertes, però aviat hi haurà un canvi, acompanyat de l’exaltació i el desig de moviment que podem situar a partir del capítol setè, en concordança amb el canvi que van experimentant els fets de la trama i l’ús de tècniques inexistents fins al moment com ara el diàleg que prendrà a partir d’ara un cert relleu. A més a més, a partir del capítol onzè la novel·la adquireix un color i dimensions nous amb l’aparició d’un altre personatge, el desencadenant definitiu de tota la trama. I és aquest color –el joc de colors, millor dit- un dels trets més rellevants de La dona de gris. Uns colors que es veuen sovint menystinguts pel retrat autodestructiu de la realitat que envolta alguns barris marginals de la ciutat (de qualsevol ciutat però que molt bé podria ser Barcelona) i que deixen aflorar els temes que l’Anna Maria Villalonga vol criticar amb mà dura com són la droga, la prostitució, la desprotecció dels menors, el maltractament masclista o l’aïllament voluntari a què se sotmeten algunes persones. Aquest és, en essència, l’aspecte social imprescindible en tota obra de gènere policíac que veiem desenvolupat a la segona part de La dona de gris i allò contra que ha de lluitar l’heroi d’aquesta història, quan és incapaç d’acceptar algunes de les situacions d’aquest món inhumà tot just descobert i situat en un temps de crisi, a l’època de Nadal. La solució al “problema” a què s’haurà d’enfrontar el farà sentir-se immensament feliç, malgrat situar-se en l’esfera del crim, perquè finalment ha assolit el repte d’esdevenir un ésser actuant que, a més, tindrà mòbil. El diari on desa anotats tots els detalls d’aquesta trama seran la prova irrefutable que, finalment, s’ha fet justícia.

Resumint: La dona de gris és el retrat viu de la sordidesa de molts dels éssers humans de la societat actual que busquen un sentit a la vida maquinant emocions o formes de sentir-se útils malgrat les conseqüències. Realitat i ficció es confonen, certament però, hi ha res més exquisit que sentir-se alliberat per una història amb fort contingut psicològic-introspectiu i que, a més, et traslladi a una persecució trepidant pels racons més obscurs del comportament humà? En teniu el camí... les pistes... només heu d'actuar...


2 comentaris:

  1. Moltíssimes gràcies per concedir-me el teu temps en la lectura i després en una ressenya tan completa i profunda. Un petó ben fort.

    ResponSuprimeix