Este blog presenta novedades relativas a los intereses que me mueven por este mundo digital: lecturas, novedades sobre lectura fácil -tema que originó este espacio ya hace unos años-, experiencias docentes y materiales didácticos, y información sobre aspectos de corrección y traducción lingüísticas.

dilluns, de juliol 18, 2011

Com conduir sessions de lectura fàcil.

M'ha portat gairebé un any redactar aquest treball que ara us presento i que representa el final d'un llarg viatge pels estudis filològics. Amb el títol de Com conduir sessions de lectura fàcil. Directius d'organització, planificació i dinamització de clubs de lectura fàcil he intentat plasmar algunes de les propostes estratègiques i metodològiques sorgides de la meva experiència al llarg de més de tres anys de conducció al club de lectura fàcil de la Biblioteca Mestre Martí Tauler de Rubí. El treball conté una Guia de conducció que pot ser útil als conductors novells d'aquests clubs i penso que pot ser l'origen d'altres treballs més aprofundits en la temàtica que ara he encetat.

El text en format PDF el podeu descarregar del repositori de la Biblioteca virtual de la UOC. L'enllaç permanent és el següent: http://hdl.handle.net/10609/8461 tot i que també el podeu llegir a l'issuu.


Així mateix podeu sentir un resum del contingut del trebal en la següent presentació oral en vídeo. 



divendres, de maig 06, 2011

Cansats de llegir sempre el mateix?

Fa dues sessions que hem començat la lectura de l'adaptació de l'obra de Walter Scott (1771-1832), Ivanhoe. Ja hem llegit tres capítols i de moment encara no hi ha una opinió al respecte, però sí que s'aprecia en els assistents un cert cansament respecte dels temes de la col•lecció Kalafat de Castellnou Edicions. Ja han llegit algunes obres que aborden el món medieval, les aventures cavalleresques, els tornejos i les batalles i, és clar, estan cansats, és normal que necessitin altres temes més propers, més de la seva realitat actual. Dels llibres LF que tenim actualment a la Biblioteca de Rubí n'hi ha pocs ja sense llegir i sovint ens trobem que són en préstec perquè aquesta és una biblioteca dipositària i no sempre estan a la nostra disposició. Avui hem parlat una mica d'aquest tema i se n'ha extret algunes conclusions al respecte.

En primer lloc, el Manel, formidable ell, ha proposat fer la lectura d'alguna notícia local interessant procedent del Diari de Rubí. Aquest és un diari gratuït, a què tothom pot accedir i del qual es troben sempre exemplars a la biblioteca. La proposta ha estat força acceptada, perquè així treballaríem altres registres diferents del literari i ens acostaríem a notícies de la nostra ciutat, tot i que no sigui en format LF. Hem quedat que, com que el diari surt el dijous, tothom es comprometria a agafar un exemplar i a fer una ullada a les principals notícies de la setmana, per triar-ne després una, llegir-la i comentar-la el dia de la trobada, o sigui divendres. La setmana vinent començarem, doncs, aquesta activitat. Li dedicarem uns 20 o 30 minuts, aproximadament, de l’hora i mitja que dura l’activitat.

També ha sorgit la necessitat de llegir altres llibres més de la nostra literatura o cultura pròpiament catalana. El Jordi ha proposat El comte Arnau de Joan Maragall però, és clar, ell és catalanoparlant, parla i entén el català des de sempre, tot i que no l'hagi estudiat per la situació de repressió que vivia la llengua a l’època de joventut que li va tocar viure. La seva no és la mateixa situació que la que pateixen alguns dels altres assistents, tot i que hi hagi casos en què la competència lectora, i l'habilitat oral, en llengua catalana hagi millorat moltíssim. No es pot passar d'un llibre d'aventures en LF, per exemple, a un text en vers com el de Maragall. Això és indiscutible. S s'han de buscar altres alternatives que ajudin a sentir les ganes de llegir en català. Per exemple: hi ha clubs que no sempre fan servir textos LF sinó que en fan servir d'altres, i ara em veig en la situació que potser hauria de remenar algunes d'aquestes lectures que s'han llegit sempre en les etapes educatives d’ensenyament de la llengua per atreure l'atenció vers la llengua en uns col•lectius que fa temps que en gaudeixen, que no tenen ganes d'abandonar el club ni de llegir de forma individual, sinó continuant compartint les ganes d'aprendre i de conèixer que els ofereixen els llibres.

Així, doncs, ja tenim un element nou de reflexió. Hi rumiaré, sense cap mena de dubte a veure quines altres alternatives poden fer milloar l'activitat de lectura del divendres a la Biblioteca Mestre Martí Tauler de Rubí.

dissabte, d’abril 09, 2011

Quina calor!! Una bona ambientació de l'espai de lectura, si us plau!



Ja ha arribat la calor i aquesta sensació es fa encara més evident en un lloc tancat com és la biblioteca. No n'havíem parlat abans, però una bona adequació del lloc on es duu a terme la lectura (un lloc còmode, silenciós, a poder ser una disposició en rotllana de les cadires...) és imprescindible si volem llegir amb plaer i ganes.

És evident que amb l'arribada del bon temps hi ha gent que prefereix molt més fer sortides a l'aire lliure que activitats tancades com la del Club de Lectura Fàcil, així és que hauríem de pensar què es pot fer per evitar que els participants marxin abans de la finalització del curs.

La sessió d'ahir va ser realment un calvari, i ho haig d'expressar així, de forma contundent. Des de fa dues setmanes ocupem una de les sales d'estudi del segon pis de la biblioteca per alguns desperfectes que s'han produït a la Sala Chill-out on ens trobem habitualment i, tot i que en aquest nou emplaçament estem molt millor (és més còmode per a la gent gran seure en cadires que no pas en coixins, encara que sembli el contrari) ahir es feia insuportable suportar les altes temperatures que hi havia en aquesta sala. La manca d'oxigenació va provocar que algun participant tingués somnolència, marejos (jo mateixa em sentia així) i afectava la concentració dels assistents. Si obríem la porta, a més, molestàvem els altres usuaris de la biblioteca amb les nostres veus i, doncs,  no ens quedava més remei que tancar-la. No hi havia aire condicionat i lAntònio ens va haver d'obrir un dels finestrals (cosa que sembla fàcil però que no ho és). En fi, que d'aquesta manera no es pot treballar, francament, i esperem que ara que la calor ja fa acte de presència se solucionin aquests petits problemes i aviat llegir sigui realment allò que pretenem transmetre al nostre col·lectiu: tot un plaer i una arma per construir-nos com a persones.

divendres, de març 25, 2011

Trampa de foc, de Núria Martí Constans.

La nostra amiga, Núria Martí Constans, de qui ja hem llegit i hem treballat a fons Les mateixes estrelles, ha publicat un nou llibre que sembla molt i molt interessant. Es titula Trampa de foc, està essent tot un èxit i ja el teniu a les llibreries. Mentre esperem que ens arribi a la biblioteca, però, us passo informació que la mateixa Núria té penjada al seu bloc per a què l'aneu tafanejant. De ben segur a inicis del curs vinent tindrem aquesta escriptora com a convidada a la nostra biblioteca, així és que podrem aprofitar per llegir la nova obra i comentar tot allò que aquestes lectures ens ha suggerit.



La nova novel·la de Lectura Fàcil de Núria Martí Constans, "Trampa de foc" (La mar de fàcil, març de 2011) ens situa a la Nova York de principis de segle XX, quan tantes i tantes dones lluitaven per aconseguir millores a la feina. La Bettina i la Laura, amb només disset anys, entren a treballar a la fàbrica Triangle, la més gran de la ciutat. Sense mesures de seguretat de cap mena, al cap de poc s’esdevé la tragèdia. Era el 25 de març de 1911. El fet real que inspira la novel•la va provocar canvis molt importants al món del treball i té relació amb la celebració internacional del Dia de la dona treballadora, el 8 de març.


Dia de la Dona Treballadora i la Lectura Fàcil



dissabte, de març 19, 2011

Més reflexions a l'entorn dels assistents i els llibres de lectura.

Ahir ens vam tornar a reunir el grup de lectura fàcil de la Biblioteca Mestre Martí Tauler.

En aquesta ocasió hi han participat onze assistents: d'una banda, l'Araceli, el Robus, el Manel, la Isabel, l'Anna, el Faustino i la Mari Luz -grup que podríem dir de gent gran, perquè tenen edats compreses entre els 55 i els 75 anys; i de l'altra, l'Edin, la Bibi, el Justiniano, i una noia nova de parla àrab. Es pot dir que la sessió ha estat més fluïda de l'habitual, potser pel fet que eren menys i també perquè el grup avui estava més relaxat de l'habitual, fet que ajuda, sens dubte, a què es mantingui la concentració que la lectura requereix.

De fet, es fa difícil seguir l'argument del llibre si ells no el repassen a casa al llarg de la setmana. He hagut de demanar la idea central dels capítols 1-5 perquè no es recordaven de res, només de l'enamorament entre els dos joves però no, en canvi, dels conflictes existents entre les dues famílies protagonistes que és allò que provoca, de fet, que aquest amor no sigui possible pels fets que succeiran tot seguit, com és el fet del desterrament de Romeu de la ciutat de Verona. Hem repassat, doncs, aquests capítols prenent com a punt de partida el títol, que resumeix molt bé la idea central de cada capítol, i els he demanat el motiu pel qual el títol aplegava aquesta idea central, que intentessin fer un recordatori d'allò llegit a les sessions anteriors amb l'objectiu de prosseguir la història. Els ha costat força, aquesta és la veritat.

Amb el pas del temps cada vegada tinc més clares unes quantes coses que fan difícil la dinamització d'aquestes sessions. Intentaré esbossar-les aquí sumàriament:
  1. El coneixement de la llengua. El grup més gran, de parla majoritària castellana, no té un nivell bàsic de català i, per tant, tot i que llegeixen -oralitzen- força bé en aquesta llengua no són capaços d'expressar oralment allò que han llegit. En alguns casos ho fan en castellà i són poc inclinats a usar la llengua catalana. Aquest fet em disgusta perquuè ja fa moolt de temps que assisteixen a les sessions i haurien de tenir molt clara quina és la dinàmca i amb quin objectiu hi assisteixen (o no?). HI ha hagut un moment, fins i tot, que una de les assistents, poc alfabetitzada i amb poques vistes a progressar atès que ja fa més de tres anys que hi assisteix, li ha demanat una informació a un altre dels assistents, que es comunica força bé en català, i aquest li ha respost en castellà. Li de demanat, amb respecte, que li donés aquesta informació en català i l'altra s'ha negat dient que no ho entendria prou bé, que preferiria que li expliqués en castellà. Aquest fet m'ha fet pensar i molt i, fins a un cert punt, m'ha disgustat. M'ha fet veure que en alguns casos som en un punt mort, i que no es pot fe res si ells no posen de la seva part.
  2. Un altre aspecte relacionat amb el nivell de coneixement de la llengua és el fet que encara vénen persones noves sense cap coneixement. Ja he dit als bibliotecaris que només poden participar aquelles persones que tinguin un nivell bàsic o elemental dels cursos del Consorci però, és clar, em fa cosa de negar-los l'entrada, aquesta ès la veritat, tot i que ells mateixos són conscients, al final de la sessió, que aquessta activitat no és per a ells i en la majoria de casos deixen de venir. Aquesta serà una de les qüestions que més s'haurà de recalcar quan es faci la difusió de l'activitat de caa al curs vinent. Penso fer unes fitxes de l'alumne on es requereixi aquest nivell i  un cop fet un grup a l'inici del curs escolar s'obrirà una llista d'espera. No es deixarà entrar ningú més i el temps total d'assistència no podrà superar els dos anys. Això evitarà que els alumnes s'eternitzin sense una millora clara de les seves habilitats lectores i es podrà donar pas a altres persones més interessades en usar la llengua de forma instrumental.
  3. Pel que fa a les lectures, d'aquí a res acabarem Romeo i Julieta i no sé amb quina lectura continuar. Tinc el llistat dels lots disponibles i les lectures que el componen em sembla del tot infantils per a aquest grup d'adults. Tenim un problema, doncs. Ja s'han llegit moltes obres i costa prendre una decisió que satisfaci tothom. La meva idea és, o bé repetir El nou món de la Sandy, que alguns no han llegit, o fer Ivanhoe, o L'escarbat d'or. Aquest grup només vol llegir narrativa, no té interès en la poesia, amb les històries que es plantegen a les novel·les es pot desenvolupa més el seu interès lúdic i la referència a la seva experiència del món però, és clar, s'hi hauríem de donar pas a altres gèneres i no sé ben bé com atreure aquesta atenció ves la poesia o el teatre. Es fa, doncs, difícil, també el treball d'aquest aspecte.
Per acabar, voldria apuntar aquí un suggeriment que m'han fet alguns assistents referit a un aspecte tipogràfic dels textos. És respecte a l'ús del signe d'obertura de l'interrogant. Diuen que com en català no el posem al principi de l'oració interrogativa no saben quan han d'adoptar aquest to i aquesta és una mostra més que la seva rapidesa lectora és precària, que el seu camp visual, també, i que necessiten adquirir un major hàbit per arribar a assolir els requisits minims que els capacitin per a llegir de forma competent.

dissabte, de febrer 26, 2011

Lectura de Romeu i Julieta. Sessió I.

Ahir ens vam reunir el Club de Lectura Fàcil de la Biblioteca de Rubí per llegir l'adaptació que Elena O'Callagan i Duch ha fet de la peça teatral shakespeariana, Romeu i Julieta. En un principi havíem de començar El noi amb el pijama de ratlles, de John Boyne, però alguns assistents opinaven que estaven una mica cansats de tanta "guerra", exili i patiment, i volien llegir alguna cosa més entretinguda. Així és que vaig decidir abordar aquesta tragèdia que tant s'ha portat als cinemes i teatres de tot el món, i que ja els era força coneguda a tots ells.

Als següents espais podreu trobar informació ampliada sobre l'autor i la seva obra que ajuden a entendre per què encara avui les seves obres mantenen l'actualitat i interès que sens dubte desperten.

Sobre William Shakespeare i la seva obra: http://www.xtec.cat/~salonso/index.htm
El text origiinal en versió espanyola:

Abans de començar la lectura, precisament, vam parlar dels motius pels quals una obra qualsevol, d'una època o segle concrets, arriben a ser universals i els vaig intentar fer reflexionar del valor que representa, en aquest sentit, l'obra de William Shakespeare, del tractament que féu en el seu temps d'algunes de les passions més representatives de la condició humana i com encara trasbalsen la nostra ànima en llegir-ne les seves descripcion o veure-les representades en escena.

Tot seguit vam començar la lectura. En aquesta ocasió vaig voler ser jo qui llegís el capítol primer sencer. Volia que centressin l'atenció en el text, que s'oblidessin per un moment de les seves preocupacions quotidianes, que intentessin copsar el meu to de veu, els moments en què intervenien les veus dels personatges a través del diàleg, els mecanismes expressius que ens feien arribar la ira o el menyspreu dels moments que conformen les pàgines inicials d'aquest capítol quan els enfrontaments entre els Montagú i els Capulet esdevenen protagonistes. També vam despertar la consciència que en aquest text el més important és l'expresiió dels personatges, que no és un text en prosa com el veiem ara escrit en aquesta adaptació, sinó que en el moment de la seva composició era una peça teatral amb els recursos propis d'aquest gènere, que una mica s'han volgut transcriure aquí amb l'ús reiterat del diàleg.

Després d'aquesta primera lectura, per torns, la van fer els assistents de nou i es va percebre una tranquil·litat i una manera diferent de llegir per part d'alguns d'ells. S'havien fixat en la meva manera d'articular alguns sons de la llengua que els resulten difícils d'emetre, encara, i sobretot van fer molt bé aquesta petita declamació dels diferents personatges. Vaig notar com alguns dels membres més antics del club llegien amb fluïdesa i aquest fet em va alegrar especialment.

També vam llegir el capítol 2 i vam conversar sobre alguns dels temes següents:

-l'amor en el passat i en l'actualitat.
-Els casaments per conveniència.
-Qui era la dida i el seu paper en la societat.

Va ser un bon inici de lectura. Ara, doncs, toca repassar la lectura d'aquests dos capítols i continuar la setmana vinent.

En una pàgina a part penjaré un qüestionari de comprensió lectora dels capítols que conformen aquesta adaptació, per a què no perdem en cap moment l'argument d'aquesta història.


dijous, de febrer 24, 2011

Llegim junts al CEIP 25 de setembre de Rubí.

La setmana vinent marxaré amb els meus llibres a l'escola d'educació infantil i primària 25 de Setembre de Rubí. L'objectiu és ajudar els nens de 5è curs a llegir més eficaçment i a contagiar-los una mica l'interès pels llibres. Alguns d'aquests nens tenen problemes de comprensió lectora i és bo intentar ajudar els mestres en la seva tasca diària. 

Aquesta és una activitat del tot voluntària que realitzaré als matins, en el temps diari dedicat a biblioteca, durant una mitja hora amb grups repartits en tres nivells de competència lectora, d'entre 7 a 10 alumnes. Em fa il·lusió, sobretot perquè fins ara sempre havia treballat amb adults i nouvinguts, tot i que en el passat he fet classes de català a adolescents nouvinguts, però no a nens més petits. No cal que digui que el meu fill hi serà, en un d'aquests grups, i també està content.

Compartir la lectura amb tots ells penso que ha de ser una gran experiència i, molt segurament, una gran satisfacció personal. Espero contagiar-los les ganes de llegir i motivar-los a entusiasmar-se per aquest hàbit tan meravellós com és l'aventura de la lectura.

dissabte, de febrer 19, 2011

Sentiments de grup.

Al Club de Lectura Fàcil de la Biblioteca Mestre Martí Tauler de Rubí tenim la consciència de pertànyer a un grup, de SER un grup, i quan alguna cosa greu passa a alguns dels seus membres ens sentim fortament afectats. Aquest és el símptoma ineludible que som humans, que tenim forts sentiments els uns vers els altres i que la nostra integritat com a grup també depèn del nostre estat d'ànim general. Quan el Robus i l'Araceli marxen un temps al seu poble andalús a fer tasques al camp els trobem realment a faltar (ahir van arribar d'un d'aquests petits viatges i ens en vam alegrar molt). Quan la Faustina va marxar a viure a Badajoz (la petita del nostre grup) també vam viure un moment d'allò més tendre sabent, però, que a través de les xarxes socials ens podríem continuar comunicant, que ja és molt!! També quan el Mamadou va marxar a França un alè de tristesa ens va embargar, perquè la seva presència setmana rere setmana a les sessions ens donava un aire alegre, dinàmic i viu a tots els membres del grup. Aquestes persones que ja fa molt de temps que assisteixen els divendres a la biblioteca a llegir, que comparteixen moments existencials tan forts com són la pròpia subsistència a la vida, són molt importants i es noten les seves absències quan no hi són. Avui no puc més que retre'ls el meu petit homenatge perquè sense elles aquest club no tindria la seva raó d'ésser.

No portem una bona ratxa al club. La vida ens ha apallissat últimament i això es nota i molt. Hi ha com un tel de tristesa al grup i penso que hem de lluitar per recuperar el rostre feliç de la vida. La mort del pare del Yaya ens va colpir la setmana passada. La seva situació personal ens preocupa i molt, i si això fos poc, ahir vam saber de la malaltia de la Susi. De moment els dos membres d'aquesta exemplar parella hauran de deixar d'assistir a les sessions, i aquest fet també ens ha afectat. Són part molt viva d'aquesta dinàmica grupal. La relació amb la gent gran és de tal mena que et fa adonar del fet que hem de viure plegats el present perquè demà no sabem si continuarem fent les mateixes tasques de sempre. La vitalitat de la Susi i les seves ganes de fer i d'aprendre molt segurament li donaran encara força per intentar seguir endavant, però ara per ara li cal recuperar-se d'aquests cops que ens dóna la vida i desitjar-li molta sort d'ara en endavant. El Manel i la Susi tenen tot el nostre suport. D'això no ens pot quedar el menor dubte.

Aquestes circumstàncies m'han fet reflexionar sobre la lectura que havíem de començar la setmana vinent, la lectura de El noi amb el pijama de ratlles, de John Boyne. Alguns dels membres em van mostrar ahir el seu desig de canviar de tema, de buscar una alternativa més alegre, perquè la desolació de la ideologia nazi, dels temps de la guerra, no són adequats en els moments que estem passant. Tenen tota la raó i potser no m'havia plantejat l'efecte que les lectures provoquen en els estats d'ànim d'aquestes persones. Sens dubte m'he equivocat, i ho sento profundament. Són gent sensible, que mostren reaccions als fets que s'esdevenen a les lectures... com ahir mateix quan van poder constatar la mort de la jove Anna Frank, arran d'haver contret la malaltia del tifus i haver viscut en aquest estat de salut sotmesa a les pitjors condicions d'higiene, escassesa de menjar, etc. Algunes persones no van poder deixar escapar unes llàgrimes i em sembla que el que ha de quedar clar és que a través de la lectura hem de gaudir, hem de viure moments plaents, també durs, que ens ajudin a superar els entrebancs de la vida però sense arribar a un límit no desitjat. Així és que buscarem una altra lectura menys "profunda", alguna altra història que ens porti a sentiments més agraïts i ens facin, si més no, l'existència molt més amable.


A principi de curs vaig penjar aquí mateix el llistat de lectures que em semblaven interessants per aquest curs. En aquest llistat hi havia Romeu i Julieta, de William Shakespeare. Potser, si en tenim prou exemplars a la biblioteca, que penso que sí, serà la lectura que començarem la setmana vinent. No és fàcil fer la tria. Ja hem llegit molts textos al club, i alguns títols són massa infantils o els temes que tracten no els provoquen interès. També tinc en ment L'home invisible que a més és novetat d'aquest any. Repassaré el catàleg per veure què podem descobrir, sobretot atenent les darreres novetats. Espero no equivocar-me amb la tria, ho espero de tot cor.


Ànims a tots. Una forta abraçada.


divendres, de febrer 18, 2011

FITXA DE L'AUTOR: JOHN BOYNE

 Avui començarem a introduir-nos en la lectura de l'obra de John Boyne, El noi del pijama de ratlles (The Boy in the Striped Pyjamas, 2006). Com és una obra que ha estat traduïda a més de 40 idiomes,  ha estat portada al cinema i tot això demostra la seva singularitat i bona acceptació, farem un breu repàs a la biografia de l'autor per conèixer-ne algunes dades.

ENTREVISTA John Boyne: "Soy un escritor con gustos anticuados"
JESÚS RUIZ MANTILLA

EL PAIS SEMANAL - 25-10-2009

John Boyne posee una enfermiza obsesión por colarse en la historia con mayúsculas. Lo hizo una vez y se convirtió en un autor mundialmente reconocido. Fue cuando, de la mano de Bruno, un chiquillo curioso, se empeñó en husmear las compuertas del Holocausto y parió un libro ejemplar: El niño con el pijama de rayas (Salamandra). Aquella aventura que podía comenzar como un cuento de fantasía y terminaba en un relato de terror estaba dirigida a un público más o menos preadolescente, entre infantil y juvenil, pero acabó cautivando a lectores de todas las edades en casi 40 idiomas y con cinco millones de copias vendidas.

Aunque no sólo de historia viven los héroes inventados por este autor irlandés (Dublín, 1971), sensible e imaginativo, humilde y en cierto modo arriesgado, que busca romper barreras entre esa manía editorial de clasificar los buenos relatos por edades. También se empeña en jugar con temas eternos, como la lucha del bien contra el mal y en otros asuntos polémicos como la redención literaria.

En El niño con el pijama de rayas bordó esa visión de la barbarie con la mirada del hijo de un nazi tan familiar y cercano para los suyos como sangriento y cruel en su trabajo exterminador. Después quiso santificar a un personaje crucificado por Hollywood: el capitán Blyth, ese villano interpretado por Charles Laughton y Trevor Howard que logró acabar con los nervios de Clark Gable y Marlon Brando en Rebelión a bordo. Boyne lo rescató del infierno para lavarle ante el imaginario popular en su anterior libro, Motín en el Bounty.

Ahora le toca al ocaso de la Rusia de los zares. Es el escenario elegido por Boyne para La casa del propósito especial, su nueva novela, que también editará en España Salamandra. Y ahí está la polémica, porque la visión de buen padre de familia que el autor propone para Nicolás II no casa con la historia oficial. Quizá se le haya ido un poco la mano con eso. Aun así, el libro no cuenta la peripecia del hombre que reinaba antes de Lenin, sino la de Gueorgui Danílovich, el joven campesino que fortuitamente acaba protegiendo a Alexis, el heredero hemofílico del trono. También la de Anastasia, la menor de las princesas. Aquella que, según una leyenda no probada, consiguió huir de la ejecución que acabó con toda su familia.

Boyne pasea por San Petersburgo haciendo fotos y resguardándose de la traicionera corriente del Báltico. Ha escrito el libro al natural. Como aquellos pintores que sacaban el caballete al campo y trataban de captar la luz, el paisaje y el movimiento de la vida, el escritor se fue a la capital de los zares para narrar allí donde ocurrían los capítulos de su novela. En la biblioteca del zar, dentro del Ermitage, Boyne se emociona pensando en que las criaturas inventadas y reinventadas por él según fueran históricas o no pululan todavía por el lugar, como fantasmas.

Por la plaza, en los puentes que atraviesan la desembocadura del Neva frente al palacio de invierno, Boyne revive los encuentros furtivos de Gueorgui y Anastasia, igual que recuerda la residencia de Felix Yusupov, el Molka, donde fue asesinado el truculento Rasputín. Venía por aquí, me sentaba en una esquina y escribía o reescribía algunos capítulos donde se desarrolla la historia. Ésta es la ciudad más hermosa que he visto en mi vida, afirma Boyne mientras pasea por la suntuosa avenida de Nevsky.

La experiencia ha sido tan intensa que hoy es el día que lamenta no haber acudido a Auschwitz para haber escrito su mayor best seller. "Entonces no me podía permitir ciertos lujos, aunque puede que el libro hubiese perdido en inocencia", comenta el autor. Ahora sí viaja. Y lo agradece profundamente porque ni se le ocurre renegar de su éxito. Lo disfruta y lo aprecia. Es el fruto de una decisión sin red. Quería más que nada en este mundo ser escritor. Dejó su empleo con futuro en una cadena de librerías de Dublín y se marchó junto al mar para encerrarse a crear a tiempo completo. Hoy es uno de los literatos más reconocidos de su país, aunque escribe de todo menos de Irlanda. Porque no se considera un autor irlandés, sino un escribidor profesional, en los términos de Vargas Llosa, que trata de llegar al máximo número de lectores sin fronteras. Alguien que no desprecia un interlocutor dispuesto a emocionarse con alguno de los ingredientes que va posando estratégicamente en sus novelas: una aventura, una triste historia, una amistad de hierro, un viaje a lo desconocido.

Ahora trama un cuento de hadas del que no quiere desvelar ni el título. Vuelvo al público más infantil, comenta Boyne. Pero en su caso habrá que ver. No puede uno fiarse. Probablemente, ese cuento de hadas acabe leyéndolo hasta el abuelo de la casa y encuentre en él la misma intensidad que sus nietos.

¿Qué le ocurre a usted con la historia? ¿Es de los que piensan que está llena de clichés apetecibles a la hora de desmontar?

Creo que sí, que nos apresuramos demasiado a juzgar según qué personajes. Lo que sabíamos de un marino histórico como el capitán Blyth nos llegaba a través de tres películas, nadie conocía su verdadera versión de los hechos. Si miramos al zar Nicolás, observamos a un villano y no es algo tan simple de definir. No creo que en esta vida seamos sólo una cosa. Si sacamos a estos personajes de los contextos históricos en que se juzgan y los metemos en territorios más íntimos, nos dan otros rasgos de su personalidad. Es decir, si los alejamos de la parafernalia de la autoridad y los llevamos a sus habitaciones, a sus lugares pequeños, encontramos rasgos muy diferentes y no menos reales.

Sobre Nicolás II hay que decir que no lo ha tenido fácil. A través de él se juzgó quizá lo que representaba el zarismo en carne. ¿Cree que él ha pagado esa cuenta así con la posteridad?

Creo que sí. Él se encontraba en la cresta de un sistema totalmente corrupto. Puede que incluso desde arriba intentara arreglar las cosas, pero los personajes a los que se enfrentaba, toda la aristocracia, todos los nobles y el Gobierno que le rodeaba se encontraban absolutamente podridos.

Los casos del amigo Rasputín, la propia zarina. Una mujer dura.

Muy dura.

La cosa es poner el sistema en su sitio. Pero ¿es difícil?

No se trata de hacer un juicio sumarísimo al sistema y las circunstancias que rodean las novelas. Quien lo plantea así ha criticado El niño con el pijama de rayas. Dicen que no fui demasiado cruel al describirlo. En este caso, lo irónico es que quien pudo dar al traste con ello, la cabeza visible, el zar, fue demasiado débil, muy blando como para enderezar las cosas.

Lo que parece que no encaja con el presente es la psicología de ciertos personajes. Los protagonistas son demasiado zaristas. Esa falta de distancia ¿puede despistar al lector?

Bueno, esas personas, un soldado como Gueorgui realmente pensaba, creía de verdad, que el zar era una especie de encarnación divina, un expreso deseo de la voluntad de Dios, y no se planteaban otra cosa. Muchos bolcheviques no trataban de cargarse el sistema, simplemente pretendían cambiar a quien estuviera en el trono.

La figura del zar tiene que ver con una manera de concebir el poder, una encarnación que dura hasta hoy. Los rusos continúan con esa concepción casi absoluta, despótica, desde entonces hasta ahora, con Putin. ¿Por qué será?

Las cosas no cambiaron con la revolución. Continuó siendo una autocracia hasta la llegada de la glásnost con Gorbachov, en los ochenta. Incluso ahora. Nunca se ha cuestionado debidamente la autoridad del poder.

¿Qué le hizo fijarse en Anastasia?

El misterio. La leyenda. Seguro que fue asesinada y murió junto a su familia. No como cuentan algunos por ahí, pero era un personaje muy interesante para recrear muchas cosas, para la especulación. Muchas se han hecho pasar por ella, pero ¿y si de verdad anduviera por ahí sin querer que nadie se enterara? Es sugerente, muy sugerente.

El episodio de la ejecución de la familia real también tiene importancia en el libro. ¿Qué le atrae de eso? ¿Algo morboso?

No sé si eso es lo que me atrae más. Leí un libro a los 15 años en el que el episodio suponía un clímax total. Me impactó y me fascinó. Supongo que hay algo dramático y violento que me conmovió, vale la pena como historia en sí misma. Me dediqué a ello porque quise profundizar, saber más cosas.

De las teorías sobre Anastasia, ¿cuáles, entre las que ha manejado, son las más disparatadas?

Ninguna, porque no son relevantes. Sé más o menos quiénes son y qué han hecho en la vida. Pero Anastasia, como personaje, muere aquel día en la historia. Leí la vida de Anna Anderson, una de las personas que anunciaron ser Anastasia, pero no había nada que me sirviera de ayuda para lo que yo quería.

Y Gueorgui, ¿de dónde sale?

Necesitaba una voz madura, alguien mayor para una de las mitades de la novela. Debía hablar desde una postura calmada, serena. Más después del narrador que utilicé en Motín en el Bounty, joven, enérgico, contagioso, poco instruido y un tanto salvaje. Para esta historia debía definir otra distinta y me costó mucho hallar el tono en los primeros capítulos. Cuando lo encontré y supe quién era, su dignidad, su modestia, su amor y su honradez, seguí hacia delante. También debía mezclarla con la otra mitad y que no chirriaran. Lo que no quería era repetir las fórmulas anteriores.

Pero aquí también hay una voz joven.

Sí, pero equilibrada con la otra. Era un reto. Para mí ya resultaba muy fácil narrar una historia a través de un muchacho. Quería encontrar otro camino. Por eso también lo estructuré del final al principio hasta que ambas voces se encuentran en el tiempo. Era una cuestión creativa muy importante como prueba para mí, lo que más me ha costado en esta novela. Me he hecho mayor y más ambicioso.

He ahí el riesgo. ¿Ha querido dar dos lecturas a la historia a través de dos edades?

Bueno, ese riesgo existe también para los lectores. Los jóvenes que se acerquen a él se sentirán atraídos por lo que le ocurre a Gueorgui en su vejez y puede que disfruten de su lenguaje y su forma de ver la vida. Por otra parte, los más mayores quizá quieran divertirse con las aventuras del Gueorgui joven.

Ha escrito esta novela al natural. ¿Por qué?

San Petersburgo es un lugar apartado hasta de su pasado incluso. No te cuesta mucho llegar, pero es un sitio alejado en el tiempo real, en su propia dinámica. Es el lugar más bello que conozco. He escrito siete novelas, pero ésta ha sido la experiencia mejor. Sentarme en los lugares, tratar de reflejarlos en el momento, en el sitio exacto. Miraba alrededor y trataba de atrapar los fantasmas en el escenario real, en el palacio Yusupov, donde tiraron a Rasputín al río, en los puentes, las fuentes, los canales. Sentía que podía oler la presencia de la gente que describía. Estos lugares emanan una tragedia, no son como Buckingham Palace. Llevan una sombra muy dramática dentro. Me gustó tanto, que creo que en el futuro podría escribir otro libro sobre Rusia. No me ha pasado con ningún otro.

¿Qué cree que opinarán los rusos de su libro?

No lo sé. Me lo pregunté también con El niño con el pijama Lo que los alemanes y los judíos pensarían: ¿qué tiene que hacer un irlandés hablando del Holocausto?, seguramente se preguntaron muchos. ¿Cómo coger una historia de otros y convertirla en narrativa? Mientras tengas una idea y la lleves con tacto y cuidado, creo que todo es legítimo y se puede aceptar.

¿Escribe para todos los públicos a conciencia?

No es algo premeditado, pero siento que mis libros deben ser leídos por todo el mundo, sin pensar en edades. Pienso en los autores que siempre me han fascinado, de Dickens a Stevenson, y lógicamente pretendo emularlos. La gente de mi generación no escribe historias. Creen que esa palabra, historia, es un taco, una ofensa, algo sucio. No lo tienen en cuenta, y para mí, además de un lenguaje bonito y acertado, la historia es lo que debe primar.

¿En todos los niveles?

Absolutamente en todos. Hay muchas familias que han discutido El niño con el pijama de rayas con la visión que dan tres generaciones en una casa. Para mí, Bruno es equiparable al Jim Hawkins de La isla del tesoro. Podía hablar con mis padres sobre él. Hay libros que además puedes volver a ellos en cualquier edad y encontrar grandes cosas. Ahora he hecho un club con mis sobrinos. Cada uno de nosotros elige un libro y los demás deben leerlo. Después lo discutimos. Yo elijo los que creo que deben estar en las estanterías de clásicos, como Oliver Twist, o hemos leído lo más reciente de Mark Haddon, Un pequeño incidente. Cosas así. Incluso me han obligado a meterme en Crepúsculo; pues muy bien, lo leí, nos divertimos.

Es crucial pensar en el lector.

Yo jamás incluiré en mis novelas elementos que puedan excluir a un posible lector. Está bien que existan libros sórdidos o historias de drogas, alcoholismo y perdición. Está muy bien. Yo leo esos libros, pero como escritor no me interesan.

¿Qué le interesa?

Cosas anticuadas. Reconozco que lo soy en mis gustos y en mi escritura. Pero es que estas cosas son las que han durado siglos. No es malo ni me avergüenzo.

Bueno, sobran los malditos, alguien tiene que hacer el trabajo bonito, ¿no cree?

Ya, pero es que para mucha gente de mi generación eso no se acepta.

No tanto. Por ejemplo, sus amigos, ¿le leen?

Bueno, mis amigos, sí. No tengo que excusarme por ello. Hay cada vez más escritores como yo. Españoles de mi generación, como Carlos Ruiz Zafón, sólo escriben pensando en la historia. Somos muchos aquellos que amamos las novelas decimonónicas. Ya hay demasiados adoradores de lo que se ha hecho en el XX y en el XXI, también necesitamos escritores que cuenten historias como se hacía en otros tiempos. De hecho, en el XIX se construyó un canon que sigue vigente. Un canon en el que lo que importa es lo que les ocurre a los personajes.

Muchos están volviendo a beber en ese canon, conscientemente, y tratando de adaptar las reglas a nuestro tiempo. ¿Hemos perdido caminos y volvemos a las fuentes originales? ¿Estamos en crisis creativa?

Creo que hay muchos escritores que se frustran con lo que leen actualmente. Me acerco a muchas primeras novelas, pero observo que los escritores jóvenes no entienden lo que es formalmente un relato, sus estructuras y sus complejidades. Se pierden en cosas triviales. Eso no es la novela. Eso es insultante para una novela. Me gusta, al empezar, buscar la forma, resolver el puzzle. Cuando estás metido en el fondo, cuando estás perdido, lejos del final para dejarlo y lejos del principio para volver a empezar y comprender cómo vas a resolverlo todo. Cuando estás metido de lleno en el trabajo, 24 horas, sin descansar ni pensar en otra cosa. Cuando tratas de comprender cómo reaccionan los personajes. Yo no quiero saber qué les va a ocurrir, me gusta descubrirlo mientras avanzo, ver cómo crece ese mundo delante de tus narices, cuando la novela te va diciendo de qué va, hacia dónde va.

¿Eso es lo más puro en la literatura? ¿Dejarse llevar? ¿Dejar que te guíe la acción, las motivaciones de quienes andan dentro?

Sí, claro, y luego descubrirlos, reconducirlos un poco. Arreglarlo. Inventar es agotador. Limar, editar, es lo que te hace consciente de que puedes arreglar algo en dos o tres versiones.

Aun así, ¿no salva a nadie entre sus contemporáneos anglosajones? ¿No será también que esa trivialidad viene dada por las demandas editoriales?

Las editoriales buscan el impacto rápido, el éxito inmediato, y no las carreras lentas, a largo plazo. De eso son responsables. Hoy sería muy difícil dejar desarrollarse a un Ian McEwan, alguien a quien hay que dar su tiempo para que logre la grandeza total. Lo digo porque conozco a muchos escritores de mi generación que se han rendido por eso, que sus novelas no han resultado éxitos y no encuentran editor. La ambición literaria no se premia. Es una pena. Los escritores que me interesan son aquellos en los que se nota la ambición por perdurar. No quiero parecer pretencioso, pero debemos escribir con esa intención. De todas formas, sí hay escritores de mi generación o más mayores que admiro en mi lengua, desde el mismo McEwan o Ishiguro, por supuesto a Jonathan Coe, Colum McCann o David Mitchell, otro de esos escritores completamente centrados en las historias que cuentan.

En su caso, ¿qué fue crucial, la suerte o la cabezonería?

No tuve suerte. Me costó mucho llegar hasta aquí. Antes de El niño con el pijama de rayas había escrito cuatro novelas que no vendieron suficiente y no habrían podido sostener una carrera. La vida que llevo hoy no tiene nada que ver con mis primeros años, muy difíciles, muy estresantes, siempre arruinado, convencido de que mi escritura no interesaba a nadie.

¿Llegó a agobiarse por el fracaso?

Lo sentía profundamente, creía que estaba fracasando realmente. No tenía ninguna fortuna, trabajaba todos los días, a lo bestia, en la librería y en mis obras. Pero decidí dejar mi puesto de vendedor porque no me permitía afrontar a tope la literatura. Un día dije que me iba. Me bajé al pub con mis compañeros y les oía quejarse de su trabajo, de lo infelices que les hacía. Me vi ahí en medio, yo era su jefe, atrapado, y decidí dejar las llaves de la tienda sobre la mesa. Me largué a dedicarme por entero a esto. En cuatro días desaparecí de Dublín con la idea de que si mi carrera literaria iba a salir bien, necesitaba dedicarme exclusivamente a ello. A los 18 meses apareció ese libro y todo cambió. Mi éxito se lo debo a haberme negado a aceptar lo que las editoriales me tenían reservado. Un no que se iba a producir en cualquier momento. La clave fue demostrarles a las claras que no estaba acabado. Es lo mejor que he hecho en mi vida.

Debió de temblar entonces. ¿Sintió caer en el vacío?

No hacía más que llorar y pensar: ¡qué he hecho! Pero al segundo día me fui a Wexford, el lugar donde pasaba los veranos de mi infancia, y me puse a trabajar. La enseñanza fue definitiva. Si tienes una historia en la cabeza, déjalo todo y escríbela. Primero hice Next of kin, y mientras editábamos eso escribí El niño Antes de que saliera ya sabíamos el interés que había suscitado, y mi agente y yo nos olimos que podía funcionar, que cambiaría mi suerte.

El que resiste, gana.

Efectivamente.

¿Hoy es el día en que usted no se arrepiente de su libro, como esos escritores pretenciosos que intentan hacernos creer que les molesta el éxito? Usted es normal, ¿no?

No podría arrepentirme. Estoy muy orgulloso de mi libro. Me pregunto qué clase de persona despreciaría la experiencia que yo he tenido con los lectores de mi obra. Lo que espero es que el público sea comprensivo conmigo y me deje probar otros caminos.

DEL HOLOCAUSTO A LA REVOLUCIÓN RUSA
John Boyne

era un librero atento en el Dublín de los años noventa. Su pasión por la literatura se había forjado en el Trinity College de la capital irlandesa. Empezó a escribir muy joven, pero el éxito no le llegaba y decidió dejarlo todo por un libro. Así es como inventó El niño con el pijama de rayas, un cuento que se convirtió en un éxito universal. (En la imagen, hace un año con Asa Butterfeild, el niño que protagonizó la película basada en este libro). Antes había publicado cuatro obras que no han sido traducidas al español: The thief of time, The congress of rough riders, Crippen, Next of kin.

Su quinta obra le proporcionó el Irish Book Award y el British Book Award, además de durar en las listas de los más vendidos todo un año. Después abordó una leyenda como la del Bounty desde otra perspectiva y ahora publica La casa del propósito especial, con la Rusia de los zares de fondo.

 
PAÍS


Irlanda
OBRA
El ladrón del tiempo (2000).

El noi del pijama de ratlles (2006).

 
Motí al Bounty (2008), Eds. 62: La Butxaca: Instal•lat en els darrers compassos de la seva vida, el capità Turnstile rememora els extraordinaris esdeveniments que donaren lloc a l’inici a la seva llarga i fructífera carrera de marí. De 14 anys, de pares desconeguts, John Jacob Turnstile és un noi alegre i vivaç que es guanya el pa de forma no molt honrosa pels carrers i mercats de Portsmouth. Justament quan està a punt de donar amb els seus ossos a la presó, troba la darrera taula de salvació: embarcar com ajuda de càmera del capità en un navili destinat a una importantíssima i exòtica missió. El capità és William Bligh, la nau és la fragata HMS Bounty i el destí, Tahití.

John Boyne torna a mostrar en aquesta novel•la el seu particular do narratiu amb una obra diferent, on el motí més famós de la història és el vehicle idoni per a submergir el lector en un complex microcosmos on el joc de l’ambició, el poder, les jerarquies, la lleialtat i el valor reflecteixen amb inusitada precisió tota la misèria i la grandesa de la condició humana.


La casa del propòsit especial (2009), Eds. 62: La Butxaca: Mentre acompanya la seva esposa Zoya, que agonitza en un hospital de Londres, Georgi Danilovich Yáchmenev rememora la vida que han compartit durant seixanta-cinc anys, una vida marcada per un gran secret que mai ha sortit a la llum. Els records s’ajunten en una successió d’imatges inesborrables a partir d’aquell llunyà dia en què Georgi abandonà el seu míser poble natal per a formar part de la guàrdia personal d’Alexis Romanov, l’únic fill mascle del tsar Nicolás II. Així, la fastuosa vida en el Palau d’Hivern, les intimitats de la família imperial, els fets que precediren a la revolució bolxevica i, finalment, la reclusió i posterior execució dels Romanov es barregen amb el duríssim exili a París i Londres en una bella història d’un amor improbable, al mateix temps un apassionant relat històric i una commovedora tragèdia íntima. Amb un domini absolut del ritme i el suspens, John Boyne manté viu l’interès fins les darreres pàgines, on un inesperat desenllaç deixarà, un cop més, una profunda petjada en els lectors.


La apuesta (2010), Ed. Salamandra: Danny Delaney acaba d’iniciar les vacances escolars i ja està assaborint les setmanes de llibertat que té davant seuí. Però en fer-se fosc, quan la seva mare torna a casa acompanyada per dos policies, Danny comprèn de sobte que alguna cosa molt dolenta s’ha esdevingut. Aclaparada per la culpa, la senyora Delaney es tanca en sí mateixa i a Danny i el seu pare els tocarà recompondre la unitat de la família.

Escrita per a formar part de la sèrie Quick Reads (Lectures Ràpides) —una iniciativa llançada amb la finalitat de fomentar l’hàbit de lectura entre els adults—, La apuesta es transformà en un inesperat i massiu èxit de vendes en Anglaterra.




dimecres, de febrer 16, 2011

Webquest Diari d'una estrella a l'exili. Activitat complementària a la lectura de Les mateixes estrelles de Núria Martí.


La lectura de Les mateixes estrelles de Núria Martí ha donat tant de sí que us convido a entrar al webquest que he creat amb el nom de Diari d'una estrella a l'exili, pensat per a alumnes de nivell elemntal (E2, E3), dels cursos de català de la Secretaria de Política Lingüística (SPL).

En aquest webquest es proposa una tasca relacionada amb l'aventura de llegir i escriure, la tasca de fer de periodista i trobar algun testimoni del temps de la Guerra Civil i l'Exii i exposar per escrit el seu cas, en forma biogràfica. Es dóna detall de tots els passos que cal seguir per dur a terne l'activitat i s'ofereix, també, informació complementària que ajudi a tancar el tema treballat a les dues lectures anteriors.

Espero les vostres opinions i suggeriments per a milorar el webquest (encara en construcció, però a poc d'estar enllestit!!)




CITES. Frank Kafka.


"Si el llibre que llegim no ens desperta d'un cop de puny al cervell, ¿per què l'hauríem de llegir? ¿Per què ens faci feliços, la teva manera d'escriure? Per l'amor de Déu: seríem igualment feliços si no tinguéssim cap llibre, i en el cas que fos necessari, podríem escriure els llibres que necessitéssim per ser feliços. En canvi, necessitem llibres que actuïn en nosaltres com una desgràcia que ens fa molt de mal, com la mort d'algú que estimem més que no pas a nosaltres mateixos, com si fóssim proscrits comdemnats a viure en els boscos, allunyats de tots els homes, com un suïcidi: un llibre ha de ser la destral que trenqui la nostra mar congelada. Això és el que penso".
                                                                        FRANK KAFKA (1883-1924)

A propòsit de Com una novel·la, de Daniel Pennac.

A la recerca de bibliografia per al meu TFC sobre Lectura Fàcil he topat amb el llibre de Daniel Pennac, Com una novel•la. I com una novel•la fascinant ja llegida en el passat he gaudit immensament de les idees que ens brinda el professor francès sobre les claus de l'animació lectora en els nostres joves i infants, i la manera d'aconseguuir formar grans lectors amb èxit.

Dit així sembla tot molt fàcil, oi? No us ho creieu: no ho és pas. Llegint les pàgines d'aquest agradable llibre m'han vingut a la memòria moments tendres de la meva llarga etapa d'estudiant i les veus dels MESTRES, amb majúscules, dels quals puc dir que he après algunes coses, que ja és molt dir (amb això no vull desprestigiar l'ofici de docent però quan sobresurt algú, aquest algú és realment per a tota la vida!, i avui dia es poden comptar amb els dits de la mà les persones que es mereixen realment aquest títol). I quines persones són aquestes que tan importants han esdevingut per a la meva formació integral com a persona? Podríem dir que n'han estat tres, o millor dit, quatre.

Una, professora de lingüística general a la UB, italiana. El seu nom, Valeria Salcioli. Fou tan gran la seva influència que durant anys vaig voler anomenar la meva futura filla amb el seu nom. Amb ella vaig aprendre moltíssim sobre comunicació, també en majúscules, i vaig conèixer grans veus expertes en el tema com Jesús Tusón o Sebastià Serrano, entre d'altres. Les seves classes per a mi eren un gran tresor només perquè transmetia una senzillesa expressiva difícil d'imitar. Tenia, a més, el dot de ser una gran persona, humil, que tractava d'igual a igual l'alumnat. Era tota dolçor i la recordo especialment pel dia que em va convocar telefònicament per fer l'examen d'obtenció de la nota final de Matrícula d'Honor de la seva assignatura. Va ser un gran shock, aquella trucada, i encara més fer l'examen a dalt de tot de l'edifici històric de la UB un dia del mes de juny, en aquella terrassa on la gent et mirava suspicaçment preguntant-se quina tasca deuríem estar fent tres individus amb aquell sol gairebé asfixiant de l'incipient estiu. De fet es pot dir que va ser la meva primera gran MESTRA.

També de Lingüística, però aquest cop romànica, ressalta un nom. Un home jove llavors, molt jove, massa jove diria jo per ser davant la tarima d'una classe de l'edifici vell de la Facultat de Filologia de la UB. Era l'Enrique Gargallo. El seu carisma, la seva veu, la seva expressió, culta però alhora pròxima, el seu bagatge i ganes de transmetre, d'ensenyar, el seu atractiu (SÍ, ATRACTIU, ho confesso) em consternava perquè era tant el que es podia aprendre de la seva oratòria que després de les seves classes una corria desesperada a la Biblioteca Central a la recerca de la més gran extensa bibliografia sobre el tema. La meva mare s'espantava en veure'm arribar de la universitat sempre tan carregada. D'ell vaig aprendre la manera d'estimar millor les llengües, d'abraçar-les totes juntes com a germanes de les cultures del món, d'un món que llavors era tot meu i que havia de descobrir. Fins i tot vaig ser la correctora del llibre escrit per ell mateix que porta per títol Les llengües romàniques, publicat a Empúries, feina llavors excepcional per a una estudiant de tercer curs de carrera, que encara deso avui en un prestatge del meu estudi com un monument preciós. Quan a vegades baixo a Barcelona, i visito la facultat, em semto temptada de pujar al seu despatx per sentir-lo, de nou, per sentir la seva veu, aquella música que les seves paraules encomanaven, aquella alegria romànica que tan bé sabia transmetre i infondre als assistents a les seves classes plenes de gom a gom. A més de l'amor i la passió per les llengües, vaig aprendre que parlar bé i eloqüentment en públic no està renyit amb la senzillesa i la humiltat de coneixements. Ell et deixava les portes ben obertes a la curiositat, per avançar-te a allò desconegut que t'havia volgut insinuar i això, llavors, per a mi era com sentir el neguit del coneixement també en majúscules que em corroïa per dins. Sento una profunda emoció en recordar totes aquestes sensacions d'universitària.

Altres eminències del món de la filologia pertorbaren la meva ànima en aquells anys de la meva joventut. No puc deixar d'esmentar el Prof. Jaime Vándor que m'introduí en el fascinant món de la llengua hebrea, i dels estudis del qual conservo encara la il•lusió d'iniciar algun dia un viatge cap aquell país. Recordo que m'animava a anar a un kibutz per endinsar-me més en l'estudi de la llengua, i jo no m'hi acabava de decidir... També una Lola Badia o un Anton Espadaler m'embadaliren amb la seva forma d'explicar i ensenyar a llegir els clàssics, i aquí és on volia arribar, vés per on, després de tot aquest bagatge.

Ensenyar a llegir es pot dir que ningú t'ensenya, ets tu qui a base de molta i molta lectura tries el camí que millor et condueix als teus objectius lectors. Els mestres ajuden, és clar que sí, t'enlluernen amb claus noves que no havies ni tan sols fer evidents per ajudar-te en la tasca d'aprendre a llegir però només tu sol estableixes la relació´unica, íntima, gairebé mística amb la lectura. Avui dia s'insisteix molt en la idea d'inculcar bons hàbits de lectura als nostres nens i adolescents, des de ben petits quan, en realitat, en moltíssimes ocasions, els grans lectors i escriptors no han tingut al seu costat cap model que els ensenyés a fer-ho. En el meu cas ha estat així, tot i que jo no em considero una gran lectora. A casa meva llegia gairebé d'amagat, sobretot els textos en llengua catalana que comprava amb els diners de la setmanada, i més aviat era una cosa estranya que algú de la meva família anés amb un llibre sota el braç. Ah, és que jo era, fins i tot, de les que anaven pel carrer llegint. Qui em coneix us ho pot ben dir! Tothom sabia de mi al barri per aquest simple detall, per aquesta mania meva, i encara avui, quan les veïnes del Guinardó demanen la meva mare per mi, m'anomenen la lectora, la que sempre duia un llibre entre mans. Què vull dir amb tot això? Que es pot motivar a llegir, que es pot acompanyar el nen o el jove en el procés de lectura, però realment ha de ser ell qui prengui partit en aquesta decisió d'estimar l'acte de llegir per sempre més. I si la seva voluntat és ferma, llegirà per sempre, d'això n'estic fermament convençuda. Per poder llegir, LLEGIR, ens ha de moure el desig de fer-ho, l'ànsia de retrobar-nos amb nosaltres mateixos i amb el món en el silenci de la unió amb el llibre, llibre que ens acompanya en la intimitat de la nostra experiència vital.

Em quedo amb Pennac i algunes de les coses que diu en aquest Com una novel•la.

dilluns, de febrer 14, 2011

Esforç.

Us mereixeu les meves disculpes. Fa dies que  prenc moltes anotacions però són paraules íntimes, només meves, per a mi, desades en un quadern a part perquè constitueixen els fonaments de la meva investigació sobre la lectura fàcil que ja fa un temps que porto entre mans, i que no he volgut/pogut compartir amb vosaltres en aquest blog. Potser pensareu que aquest no és pas un gran motiu per deixar d'escriure, i  teniu tota la raó, però tot sovint deixem de fer coses sense un motiu aparent malgrat que, més tard, ens penedim si pensem que aquesta continuïtat pot ser útil a altres persones. Perdoneu-me, doncs, aquest abandó, i deixeu-me uns dies per deixar-ho tot com Déu mana.

Torno a escriure perquè avui estic especialment contenta. Contenta d'estimar la lectura, contenta de retrobar l'esperança quan es fa evident que encara hi ha coses que ens omplen de vida, i contenta de poder compartir aquest desig d'aprenentatge amb tots vosaltres.

Al club de lectura les coses continuen més o menys igual o potser, fins i tot, una mica millor perquè nous assistents han omplert la sala d'alegria i joventut. Una maquíssima i jove professora d'anglès i italià, d'origen polonès, i dos nois més d'origen equatorià, estudiants dels cursos de català del Servei Local de Català són les noves incorporacions; algun assistent que  per motius laborals no pot venir sempre però que sempre és ben rebut... i els companys de sempre, els considerats ja veterans, que vénen amb ganes, amb il·lusió de continuar amb la història començada i llegida les setmanes anteriors. Aquest és el grup, el meu grup, que em satisfà reunir cada divendres a la biblioteca.

Ja som al final de la lectura d'Anna Frank. La seva vida. Aquesta lectura ens ha obert molt les ganes de conversar, de discutir, d'ampliar coneixements, perquè el tema ja ens era conegut... havíem llegit Les mateixes estrelles, de la Núria Martí, que té fortes semblances. Ara, però, vull fer un pas més enllà.

Tot i que encara hi ha persones que tenen greus problemes per llegir i entendre textos en llengua catalana, sobretot persones que no han rebut una alfabetització continuada al llarg de les seves vides, poden, això sí, escoltar, seguir atentament la lectura feta pels altres, i és per aquest motiu que d'aquí a uns dies començarem la lectura d'una obra que no és de lectura fàcil. Es tracta de la versió que Edicions 62 ha fet a la col·lecció Lletra + del llibre de John Boyne, El noi del pijama de ratlles. Aquesta edició té una mida de lletra gran, molt gran, ara no hi haurà problemes amb els intercanvis d'ulleres que tot sovint realitzen alguns dels assistents... perquè gairebé no les necessitaran. I el llibre, què puc dir del llibre, commourà igual que els va emocionar els dos anteriors, i no els serà pas difícil d'entendre perquè està escrit en un català del tot accessible i la temàtica ja els és del tot coneguda. Així, que... ENDAVANT!!

Tots tenen ja l'exemplar en el seu poder. Ens queda per llegir un capítol de l'Anna Frank i sé que de seguida voldran començar a llegir el nou títol Jo vull, però, fer la contextualització, donar a conèixer l'autor, els propòsits que l'han portat a escriure aquest llibre... encara que sé que potser no em deixaran parlar-los molt de tot això perquè voldran abordar la lectura al més avait possible. Deixem-los, doncs, que ho facin. Deixem-los que llegeixen amb l'emoció profunda d'estar vivint un nou episodi de la història i ensenyem-los el poder que té la paraula de transportar-nos a altres mons i a altres maneres diferents de sentir, de pensar i de viure a les nostres.

Llegir requereix d'un esforç que totes aquestes persones realitzen cada setmana perseguint una finalitat comuna: compartir una estona d'aïllament del món que els ha tocat de viure. Poder viatjar amb llibertat pel destí d'altres personatges que ens ensenyen el valor de la vida i de la mort en cadascuna de les històries per ells relatades i viscudes.  

Només hi ha una prova clara que l'esforç s'ha fet i ha omplert de saviesa la ment i el cor d'aquests lectors: el silenci, el silenci que omple la sala quan la veritat s'acosta a nosaltres.

Fins divendres, doncs.