Relat de vida lectora.

No fa massa dies vaig explicar al fòrum del mòdul 1 del curs de formació permanent de professorat en què participo una anècdota relacionada amb els meus inicis com a lectora. En realitat aquesta només n’és una perquè quan hi penso m’assalten moltes altres que ara recordo com si haguessin tingut lloc ahir mateix. Dels moments  més importants puc destacar el record d’aquella cartilla de lectura que tenia al parvulari on vaig anar a parar una mica a desgrat de la meva mare i que pocs anys després vaig utilitzar per intentar ensenyar a llegir la meva àvia que no ho havia pogut fer i se’n moria de ganes. Dir que només ho vaig intentar, tenia onze anys llavors, però penso que ja apuntava maneres de “profa”. El cas és que aquelles primeres cartilles van ser molt importants per a mi, fins i tot en copiava les paraules, els textos, a l’igual que la cal·ligrafia que ens feien fer a escola i que ara aconsellaria a més d’un alumne. Simplement gaudia fent aquelles coses!

També recordo que a sisè o setè d’EGB ja m’havia llegit tots els llibres de la biblioteca de l’escola i la pobra bibliotecària no sabia pas què fer amb mi. Us parlo dels anys 1984-85, quan les dotacions de les biblioteques no eren com les d’ara i, tot i que a la de la meva  escola hi havia prou llibres, podem dir que era petitona. D’aquesta època recordo, no sé per què, Momo, i tots els llibres de l’Editorial Alfaguara. De fet la gran majoria de llibres que hi havia eren d’aqueta col·lecció, i també és d’aquests anys la meva passió per les aventures que escrivia Enid Blyton protagonitzades per Los cinco, Santa Clara (que sembla ser que l’Editorial, Molina ha aplegat en un volum a un preu de 25 €) així com les aventures dels Hollister, etc. Encara en conservo uns quants exemplars, destinats als meus fills, però que ni tan sols han obert. Diuen que aquestes històries són molt “antigues” (mare meva, ufff!). 

També recordo com un dels capítols de la meva experiència lectora juvenil haver llegit tota la bibliografia d’Agatha Christie. M’agradaven molt, aquests llibres, els devorava, i aquestes lectures em van portar a Alfred Hitchcook i a Truman Capote. Però no només llegia novel·la en aquesta època: també m’encantaven  els tebeos de Zipi i Zape i Mortadelo i Filemón. En reia moltíssim!

Dels anys d’adolescent a l’institut recordo que va ser quan vaig adquirir el vici de voler tenir una gran biblioteca. Era un somni i puc dir que a hores d’ara ja en tinc una bona pila, de llibres, així com també un miler, potser, de fitxes que en feia de cada lectura. D’aquesta època conservo, entre altres, alguns títols de la literatura espanyola que ens feien llegir a 2n i 3r de BUP, de la Col·lecció Cátedra, com el Lazarillo de Tormes, la Celestina, o El Quijote però també em recordo moltíssim de Nada, de Camen Laforet, o la descoberta d’autors hispanoamericans com García Márquez o Isabel Allende. Ah, i recordo molt, moltíssim, la lectura que vam fer de Pilar Prim, de Narcís Oller, i també la d’alguns filòsofs com Plató, a El mite de la Caverna o Así habló Zaratrusta, de Nietzsche.

.

Recordo vivament COM llegíem aleshores, desgranant-ne el sentit a tot allò escrit, i penso que aquests “models”, la manera com em transmetien llavors els meus mestres el contingut d’aquells llibres, m’ajuda, també avui, en la meva tasca docent. Tot aquest bagatge, que ni molt menys considero vast, ans al contrari, em portà a la facultat de Filologia de la UB, on aquesta passió pels llibres cresqué considerablement: del recinte del pati de lletres d’aquesta magnífica universitat i la seva biblioteca central vaig passar a conèixer la Biblioteca de Catalunya i poc després l’immens món de llibres i revistes de l’Ateneu Barcelonès (a més de la llibreria del carrer Canuda on trobava tresors com les traduccions al català de textos llatins de la Fundació Bernat  Metge,  especialment la traducció de Miquel Dolç de l’Eneida de Virgili).

Aquells anys són per a mi els millors anys de la meva vida perquè, sense cap mena de dubte, vaig ser conscient que tot el que arribava o havia arribat a les meves mans fins aquell moment era per algun motiu molt gran, un motiu que m’ha conduït a ser com sóc per sempre: una amant de les lletres i dels llibres amb clara vocació pedagògica. Són tants i tants els records que m’assalten recordant els llibres, que penso que aquest relat de vida meu no podrà ser mai escrit del tot. Perdoneu-me la llargària!

Reflexions al voltant de la pel·lícula Mis tardes con Margueritte

A Mis tardes con Margueritte sembla ser que el més important pel que fa a tipologies textuals són els llibres, és a dir, els textos escrits però si hi pensem bé, acuradament, allò que té més presència i, finalment, més importància, són els textos orals, la primera i més privilegiada forma de comunicació humana. 

És així, doncs, com Germain i Margueritte entaulen relació tot comentant la mútua afició que tenen a comptar coloms i a posar-hi noms, fet que provoca en Germain una gran admiració des del moment que interessa a una altra persona, la seva interlocutora Margueritte, amb qui se sent còmplice d’alguna cosa molt important, comuna als dos. Aquest acostament verbal inicial entre els dos personatges és allò que possibilita l’aparició –i descobriment- dels textos escrits en la vida del personatge masculí i el desenvolupament del mòbil de la història. El joc de paraules amb què subtilment s’inicia la relació possibilitarà l’acostament d’un lector en potència com és Germain a un món per descobrir, sobretot si tenim en compte que es formula una pregunta relacionada amb un tema que interessa molt especialment el protagonista, una pregunta relacionada amb la importància dels coloms en el tot que és l’Univers, una pregunta extreta d’un llibre, d’un text escrit i que ell demanarà que es llegeixi amb calma, sense pressa, per escoltar-lo i entendre’n bé el sentit. Així, la lectura-escolta serà el principal mode d’entendre aquest acostament al món dels llibres per part d’un lector inexpert com és Germain i el text escrit es manifestarà en text oral des del moment que la lectura es farà en veu alta, compartint-la: com diu Margueritte “leer también es escuchar” (minut 27:29). La peste, la primera d’aquestes lectures que llegirà Margueritte, serà, a més, plasmada en imatges en el cervell del protagonista i aquest format en possibilitarà també l’accés al text escrit, ja que serà el seu canal principal de comprensió per a Germain: convertir allò llegit-escoltat en una pel·lícula, en imatges, igual que la font original d’aquest film és el llibre de Marie-Sabine Roger.

L’escena relatada a La peste en què s’esmenta la importància dels coloms és un viu exemple de la influència de l’experiència del lector en la comprensió del text. Aquest senzill món seu és capaç d’oferir-li les eines necessàries per entendre allò que s’hi relata i, així, coneix el lloc on transcorre la història, Orange, Algèria, gràcies al fet que els pares d’un amic seu són d’allà. A la pel·lícula hi ha altres mostres d’aquesta experiència lectora, com ara escenes que recorden la turbulenta relació que manté amb la seva mare i és clar, en aquest sentit, que són aquestes referències personals aparegudes en els textos llegits el que el motiven a “llegir-los”, a entendre’ls o fer-los entendre des de la seva òptica personal.

Així, l’actitud de Germaine sofreix un canvi importantíssim en el transcurs de la pel·lícula i no només això, sinó que també el seu propi llenguatge, la seva manera d’expressar-se, canvia en contacte amb l’ús lingüístic que se’n fa als llibres que llegeixen, i a més en molt poc temps. Aquest personatge ja no serà el mateix des que Margueritte entrarà en la seva vida i el canvi es realitzarà de forma molt senzilla, amena, cordial, dialogant, sense gaires sotracs ni grans sacrificis. Germaine conviu amb un trauma infantil que el separà dels llibres: les paraules que el seu mestre descarregà contra ell quan era un nen (“hasta leyendo haces faltas de ortografia”) i aquesta ofensa molt segurament no fou l’arma pedagògica més adient per fer-lo un bon lector, ans al contrari, en fou un gran impediment. Però mai és tard per recuperar allò que un dia ens omplí de goig i llegir es convertirà en tot un repte per a Germaine, un repte quan Marguerite li regala l’exemplar de La peste que ell desarà sobre la tauleta de nit i a què pot temps es podrà resistir i un gran repte quan decidirà convertir-se en el gran lector que aquesta incipient velleta cega necessitava amb tanta urgència. Per a Germain llegir és molt més que ingerir paraules: és compartir tot un món de tendresa, d’amor i companyia que tant havia trobat a faltar a la seva vida i no desaprofitarà l’ocasió d’obtenir-ho anant a cercar-lo en la persona que havia produït en ell el canvi: Margueritte. Així, d’una persona senzilla, més aviat analfabeta però educada i respectuosa naixerà un home més controlat en les seves fórmules expressives i que sabrà valorar tot allò de nou que les històries dels llibres li oferiran.

Aquest canvi, com ja s’ha dit, es durà a terme gràcies a les armes enginyoses de la mestra Margueritte, qui molt subtilment acompanyarà el nou lector vers la descoberta dels llibres. La principal qualitat que presenta aquesta dona és la capacitat de produir en els altres la curiositat i les ganes de saber-ne més, de presentar-li l’acció de forma tan gràfica que sigui possible la seva representació mental de forma instantània. Llegir en veu alta serà la primera tècnica emprada, una tècnica que ella manifesta que li agrada molt, i la formulació de preguntes que suscitin l’interès per la lectura progressiva de l’obra. La interpel·lació constant al lector-oïdor (“¿Continuamos?”) o tenir-lo sempre en compte, valorant la seva presència, deixant-lo triar, fins i tot les lectures, ja és un bon indici que farà possible l’interès per la lectura. Si a més és capaç com ho fa de regalar-li exemplars de les obres llegides o suggerir-li noves lectures quan ella ja no sigui capaç de fer-ho, obtindrem les claus per atreure lectors de forma segura. La humilitat, la senzillesa de les formes en què es manifesta, la immensa cultura i ganes de compartir són trets singulars que aquest personatge posseeix en grau superlatiu.

A mode de conclusió, el personatge de Margueritte és, sense cap mena de dubte, el model que tota biblioteca escolar hauria de tenir en ment quant a recursos humans i tècnics es refereix. Les qualitats abans esmentades haurien de ser presents en les persones encarregades de dur a terme la gran tasca de promoció i difusió de l’hàbit lector, a més de ser competents en tipologies de llibres segons edat, temes d’interès, dificultats especials, etc. Potser és demanar-ne massa, però ningú ha dit que contagiar les ganes de llegir sigui una tasca fàcil malgrat que, de ben segur, les satisfaccions siguin prou grans com per intentar-ho. 

Podeu veure la pel·lícula aquí:

 http://www.recpelis.com/pelicula/3000/mis-tardes-con-margueritte.html